algo de nubes
  • Màx: 17°
  • Mín: 10°
15°

Quadern de viatge

Dimarts, 27.- Quan defugim l'exigència i el compromís de parlar, el silenci esdevé còmplice, i la complicitat ens fa culpables de negligir les nostres responsabilitats, els nostres deures. El silenci, davant la injustícia, mai no és neutral, ni prudent, ni innocent, ans milita en el bàndol que treu benefici de l'abús i la desraó. Ara, però, més que a la correcció, formal o política, ens hauríem de referir a la cortesia, com una obligació social d'urbanitat, dels qui estan sota sospita, per llur dissidència o discrepància, envers els vigilants, els sentinelles, els delators, àdhuc envers els saigs, car altrament els acusaran d'incivilitat. Això no obstant, anomenar serveis d'intel·ligència els serveis d'espionatge i delació, tot i la gentilesa a la qual ens obliga el codi civil i militar, sembla una exageració semàntica, potser una grolleria inapropiada, d'igual manera que és excessiu atribuir als exèrcits missions humanitàries o definir els botxins com a generosos executors de l'eutanàsia activa, car hi ha, en tots tres casos, greu contradicció en els termes. És clar que tothom vol acabar, àdhuc els qui governen, si més no en l'acurada teoria publicitària que basteixen per ser difosa en els mitjans de confusió, amb el terrorisme, però ningú no té prou interès per acabar amb les causes que el provoquen, com, de fet, ningú no té prou interès per acabar amb les causes que provoquen la fam, la pobresa, la guerra, la mort, la ignorància o la malaltia. Tanmateix, tot es redueix a una senzilla qüestió de rendibilitat i que, en el cas concret del terrorisme, es calcula en els vots que ret cada víctima, en la solidesa de l'excusa que aporta per tal de legislar restrictivament sobre les llibertats i en la saviesa estratègica d'administrar eficaçment la notícia i els seus efectes i desperfectes. Sempre hi ha algun impediment, prou sòlid i relacionat amb el poder, per eradicar les xacres de la societat que corroeixen la vida. Així, les multinacionals de l'alimentació i les corporacions financeres, les que controlen els mercats de la producció i elaboració agrària, que sovint excedeixen les necessitats d'occident, i les que posseeixen el capital per treure profit de cada un dels cicles, s'oposen que cessi la pobresa i la fam del món. Els fabricants d'armes, els traficants i els governs estan interessats a estimular els conflictes bèl·lics per tal que es consumeixin armes i municions. Les grans potències farmacèutiques són més rendibles, òbviament, en la malaltia que en la salut i, molt sovint, també ho són més en la malaltia que en la curació. Així mateix, la vida d'un negre no val el cost d'un tractament per guarir la sida. La hipocresia arriba al cinisme en el cas del consum de tabac, sobre el qual les autoritats sanitàries coincideixen a advertir, en una esquela sobre els paquets, que mata i, això no obstant, els ingressos per la seva venda engreixen les hisendes estatals.

Tot l'entramat productiu i econòmic té una vinculació, directa i estreta, amb la dreta ideològica, car aquesta controla el poder econòmic mundial. Aquí, i me sembla que pertot arreu, l'èxit indiscutible de la dreta, ultra la seva escassa escrupolositat ètica en la seva relació amb els negocis i els negociants, consisteix a haver creat un llenguatge primari, lineal i repetitiu, per bastir un discurs senzill, un missatge elemental adreçat, no pas al cap, ni a l'enteniment, sinó a les vísceres i als sentiments primitius d'una ciutadania intel·lectualment deficitària. Dues qüestions extremadament complexes, com són el terrorisme i el nacionalisme perifèrics, no pas els espanyols, és clar, les quals qüestions tenen l'arrel en el mateix conflicte i creixen en dos troncs distints, un de pacífic i un de violent, doncs les han simplificades i, alhora, les han rendibilitzades de tal manera que els són suficient per guanyar unes eleccions, fins i tot trobar manifestacions d'adhesió entre els dirigents del partit adversari, la qual cosa demostra que la militància d'energúmens i fanàtics no és patrimoni exclusiu de cap partit, ni de cap ideologia, en la suposició que se'n conservi alguna.

Els talps de claveguera que escodrinyen, no pas en favor de l'estat i la seguretat, ans del govern, i encara a favor del partit que governa, en la vida dels ciutadans, i el verrim i la pestilència sectària de les mans brutes d'aquells que asseguren tenir-les netes, tot plegat en connivència amb les estructures repressives de l'estat, ens acosta, cada cop més, a aquella Espanya, no gens llunyana en la memòria, de la por, de la fosca, de la tortura, de la pudor. De la dictadura.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris