muy nuboso
  • Màx: 18°
  • Mín: 10°
12°

La parenta rica d'Antoni Vidal Ferrando

Un llibre de la parenta pobra o rica no és gairebé mai una illa o un illot. Val a dir que les cesures o els espais de temps entre llibre i llibre -motivats pel transcurs de la biografia de l'autor- poden resultar inexistents per inoperants. En poesia especialment, tots els textos d'un autor poden no sols trobar-se estretament interrelacionats sinó també -vist el conjunt que s'ha format amb el pas de la peripècia vital- constituir una clara i ferma unitat. De fet, pels poemes que queden realment és com si no passés el temps; la poesia autèntica té sempre alguna cosa d'atemporal. No ens ha d'estranyar, doncs, que entre aquests textos -que no passen- d'un mateix autor hi puguem trobar una pregona continuïtat. Tal és el cas, crec, de l'obra poètica d'Antoni Vidal Ferrando, del qual Proa acaba de publicar, a la col·lecció Els llibres de l'Óssa Menor, Cap de cantó, un llibre que, per altra banda, ha tingut una elaboració molt llarga, ja que d'alguna manera ha estat en el teler un mínim de quatre o cinc anys (cal recordar que el darrer llibre que va publicar abans d'aquest és El batec de les pedres, aparegut el 1996). Sí, tot sospesat i garbellat, l'escriptura poètica pot independitzar-se bastant dels processos temporals. No necessàriament, és clar, però sí en aquells casos en què s'ateny una major qualitat. En aquests casos, parlar d'un llibre concret, d'uns textos concrets i específics, sense parlar del poeta -o del conjunt de la seva obra- resulta pràcticament impossible. En qualsevol cas, ja que ens enfrontam amb una evident limitació d'espai, basti afegir, quant a la consideració del conjunt de la contribució de Vidal Ferrando, el record del compromís enunciat en un vers memorable de Racó de n'Aulet, el segon llibre que va publicar el 1986: «Serem fidels i ens farem vells i tràgics». Tot un ineludible i implacable programa que Cap de cantó segueix complint de manera exemplar.

El fet que, com hem indicat, Cap de cantó sigui el fruit d'una dilatada elaboració no vol dir en absolut que sigui un llibre gens llarg. Resultat d'un treball molt exigent, segur que s'han produït molts de descarts, moltes supressions; com a resultat de la tossuda pugna creadora que podem massa fàcilment intuir, Cap de cantó està conformat per sols vint-i-dos poemes, dels quals tres o quatre són poemes en prosa. Formalment, la qualitat que m'ha cridat més l'atenció és la d'uns poemes sense puntuació (Solstici, Pobre i cansat Vivaldi pressent la seva mort a Viena, Mapamundi, Interior amb saxo i Imatge), en els quals cada vers tendeix a ser una unitat de sentit o de significat i on, per tant, pràcticament no es donen encavalcaments. Exemples d'aquests versos colpidors i complets (per dir-ho així) poden ser: «Les paraules són cérvoles que fugen de la mort», «Tot allò que m'espera no té nom a cap mapa», «La vellesa és tan trista com les veus dels castrati», «Tot el que vares perdre torna abisme al poema», «No tenen noms ni límits com no en tenen els somnis», «Ve de la mar una urgència d'espasins i velluts».

Per altra banda, també és notable Cita a l'Aqueront, el qual tant es pot considerar un poema en prosa format per vuit paràgrafs, com un poema integrat per vuit llargs versicles, versicles o paràgrafs que van esmentant totes les presències que acompanyaran el poeta en la seva cita final a la vorera de l'Aqueront, per emprendre la seva travessia en la barca o barcassa de Caront. Un poema que tampoc puc deixar d'esmentar és el titulat La casa de los espiritus, un homenatge a Isabel Allende i a la seva novel·la, de la qual manlleva el títol, amb una escriptura que podria ser qualificada de surrealista, si no és més aviat atribuïble al discurs o a la línia argumental de la novel·la en qüestió.

«Tot té un àngel. Jo el cerc inútilment, en un assaig bell i aterridor com l'espectacle del vent del desert», acaba el poema en prosa Octubre. I també mereixen tot un respecte els dos versos finals d'Inventari de béns, el darrer poema: «El silenci que hi ha després dels idiomes. / L'oasi, Rosa, dels teus ulls color d'herba».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris