muy nuboso
  • Màx: 12°
  • Mín:
10°

Valencianització del PSOE balear?

Les pròximes eleccions generals del dia 14 de març ens hauran de donar una dada molt important: si els socialistes balears poden entrar o no en la via valenciana. Si les coses els pinten malament no és gens descartable, atès que el PSOE balear és com un polvorí i la flamarada que suposaria un mal resultat electoral el faria explotar.

El País Valencià sempre havia estat una part important del graner de vot socialista. Possiblement, amb Andalusia i Catalunya, allà on segellava el PSOE de Felipe González les seves majories absolutes al llarg dels anys vuitanta. A finals d'aquella dècada la diferència en percentatge de vot entre PSOE i PP era abismal. A les eleccions generals de 1989 els socialistes recollien el 41'7% del vot, mentre que els conservador se quedaven en un modest 27'%. A les autonòmiques de 1991 la situació era molt semblant: 43'2% contra 28'1%. A partir d'aleshores tot canvia: generals de 1993, PP 40'7% i PSOE 38'6%; autonòmiques de 1995, 43'3% i 34'3%; generals de 1996, 44'1% i 38'6%; autonòmiques de 1999, 48'6% i 34'4%; generals de 2000, 52'7% i 34'4%; i autonòmiques de 2003, 47'9% i 36'2%. En dotze anys el graner valencià socialista s'ha convertit en el rebost conservador. Les fredes dades electorals reflecteixen el desastre intern sofert pel PSPV. Amb la degradació felipista, el PSOE valencià, que havia nodrit una part important del poder socialista a la capital durant la dècada dels vuitanta, no va ser capaç de trobar el seu propi camí sinó que se va veure arrossegat per la situació general del PSOE i, a més, amb l'efecte multiplicador de les bregues autòctones. Lluny d'enfortir-se per resistir en les millors condicions possible l'embat conservador local, va caure en una enverinada espiral de guerra interna que multiplicà fins a l'infinit les conseqüències del context socialista espanyol. A partir de 1995 cau en picat. Aquest negatiu efecte multiplicador de les guerres internes (algunes d'elles patètiques, com la dimissió d'un candidat autonòmic quan ja estaven penjats els cartells amb la seva cara pels carrers) enfonsà els socialistes valencians. Ara, des de fa uns dos anys, viuen en calma tensa, una fàctica treva els modests resultats de la qual s'han pogut veure a les autonòmiques de l'any passat, a les que pareix que el PSPV ha aturat el descens cap els inferns. Ho pareix. Encara no és segur perquè les destrals podrien estar esmolant-se a l'espera del que passi el pròxim dia 14 de març.

Si se compara l'evolució del PSOE valencià amb el de Balears, i en relació al PP, s'hi troben certes analogies. Amb el diferencial que aquí el poder del PP ha estat sempre molt més intens que no al País Valencià. Els anys vuitanta els dos partits mantenien un cert equilibri, però inclinat a favor dels conservadors (excepte les generals de 1982 i 1986). En els noranta, a partir de 1991, quan la guerra dels socialistes començava a fer vessar sang política, el PP pega un salt quantitatiu molt important aconseguint a finals de dècada invertir (com en el cas valencià) els registres en els llocs a on els socialistes encara tenien l'única defensa (el vot urbà: badia de Palma, municipis costaners més desenvolupats...) davant l'empenta conservadora. El resultat va ser que la diferència (novament com el cas valencià) s'eixamplà més i se consolidà en favor del PP en uns registres que evaporaren l'antic equilibri d'uns dotze anys abans. La situació electoral del PSOE balear en relació al PP és, objectivament per tant, molt pitjor que la dels socialistes valencians enfront dels seus conservadors. Per això, si el 14 de març se salda amb una derrota socialista balear (dos diputats i, també, segons quina sigui la relació en el número de vots amb els conservadors ) i tenint en compte la previsible guerra a mort que s'obriria entre les tribus enfrontades, ben bé podria ser que el PSOE illenc entràs en una fase que se podria semblar molt a l'època dels anys noranta durant la qual els seus homòlegs valencians aconseguiren convertir el paradís de vot socialista en el regne conservador que és. Amb l'element afegit que la feblesa tradicional dels socialistes illencs fa pensar que, si se produís el desastre, els actual-

ment ja modests nivells de vot podrien enfonsar-se fins a profunditats de les quals no és imaginable com en podrien sortir qualque dia.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris