algo de nubes
  • Màx: 15°
  • Mín:

El testimoni d'una illa

Josep Miquel Vidal, que és un dels intel·lectuals menorquins importants del tombant de segle, ha fet circular una afirmació que mereix de restar inscrita en lletres de motllo. «L'Enciclopèdia de Menorca -que ens ha esventat tot modest- no és una obra d'una persona o d'un grup, sinó de tota una societat». Per a major precisió encara, ha concretat que l'obra depassarà, amb escreix, un simple projecte editorial per acabar esdevenint el testimoni d'una època. La idea, exposada en uns termes tan nus de personalismes, és ben bé el fruit d'un cap assenyat i prudent, perquè rebutja deïficar ningú individualment. Si a açò, a més, hi afegim, de retruc, que són unes paraules que surten dels llavis de qui resulta ser el director i alma mater de la mateixa Enciclopèdia, la conclusió és plausible. Ens posa davant d'una veritable lliçó de tarannà personal allunyat d'egolatries. Per mi, denota la qualitat modesta i sàvia de qui ha pronunciat les referides paraules, mesurades i intel·ligents.

Certa inclinació humana a voler emportar-se un mateix els mèrits de certes obres quan hom hi dóna la cara permanent, podria ser admissible per al cas de l'Enciclopèdia, per com el senyor Vidal és, per si sol, l'encarnació viva del projecte. Vull dir que «és» l'Enciclopèdia. Si encara aguanta -i aguantarà perfectament fins al final- és gràcies a ell, al fet que ell, tenaç, hi persevera, decidit a culminar la fabulosa aventura editorial, passa a passa, amb la constància de la gota que forada la roca. Després de Borja Moll, no sé si cap altre menorquí haurà treballat i dirigit una obra de la monumentalitat de l'Enciclopèdia. Amb un coratge ferreny i pacient, el senyor Vidal hi porta el pes científic gairebé en solitari. Va i ve incansable a la impremta per enllestir les tirades, planifica la feina de les dues secretàries que l'estintolen, gestiona les finances tan males d'esmerçar per sobre dels números vermells, corregeix els originals, busca -i sovint fa ell mateix- les fotografies i els gràfics, elabora els índexs onomàstics o toponímics, revisa els fardells de galerades, encalça, literalment, els autors perquè no s'adormin en el compliment dels terminis, promociona els toms, dóna rodes de premsa i supervisa la comercialització, negocia els ajuts públics, o la posada en relació amb universitats, instituts d'estudis, centres i organismes. Etcètera. El senyor Vidal n'és l'ideòleg, dit en el sentit més literal i noble del terme, pel que fa a la qualitat i el rigor científics que cada tom temàtic assoleix, però també qui té cura del procés de principi a fi. No és, de cap manera, que el senyor Vidal sigui un abassegador, algú delerós de protagonisme o afamat de glòria social, ans al contrari. Qui el coneix, sap que mai no passeja estuferes. Més aviat, l'explicació n'és una altra. Certs treballs memorables, i alhora altruistes, que sorgeixen de l'amor a un país i que se situen lluny del lucre personal, o bé troben un esperit monàstic que vulgui tirar del carro nit i dia, o bé s'ensorren més prest que tard. La fortuna infinita que li ha tocat a Menorca és haver tingut la figura del senyor Vidal, que no serà valorada amb la dimensió exacta que pertoca fins que no hagin passat una o dues generacions. Aleshores, l'illa s'adonarà que la obra magna de l'Enciclopèdia, tot i ser, sí, un producte madur d'una societat que reunia un seguit de condicions especialíssimes, tingué tanmateix la sort providencial d'haver vist néixer el senyor Vidal, aquí i ara. Com ell mateix ha considerat, l'Enciclopèdia compleix la funció de sintetitzar els coneixements que es generen dia a dia gràcies al ric renaixement científic i humanístic de la nostra època. Hi estic d'acord punt per punt. Perfectament. Ara bé, jo em deman: ¿qui li ha posat, i qui li posa, el cascavell enciclopèdic al gat de l'augment geomètric de la investigació científica i humanística a casa nostra? La resposta, a mi, se'm fa incontrovertible, nominalment claríssima.

Enguany, l'obra complirà vint-i-cinc anys d'ençà de la fundació. Ha tret nou toms, i n'hi manquen altres tants. A mi no m'espanta la llarga prolongació en el temps. Sé que és el col·leccionable més dilatat de la història enciclopèdica europea. Superarà ben segur la mítica francesa de Diderot. Però, jo, modestament, crec que la nostra no hauria d'acabar-se mai. Serà el senyal inequívoc que el senyor Vidal haurà encertat de ple en definir-la com l'obra d'un poble. Açò és, el testimoni d'una illa.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris