nubes dispersas
  • Màx: 18°
  • Mín: 17°
20°

Tota una lliçó

En aquests moments és difícil saber amb exactitud qui denuncia a qui i per quins motius, encara que això, ara per ara, no té gaire importància. La justícia, com la lluita pel terrorisme, estan subordinats i manipulats per un Govern Nacional que ha fet de la confrontació la seva principal eina. Durant els darrers anys de socialisme en el poder ens vàrem acostumar a la brutor de la guerra política a través dels mitjans de comunicació -bé, aquí a les Illes, una vegada més, d'això ja en sabien. Filtracions interessades, en el moment precís amb l'objectiu de guanyar unes eleccions -és a dir, controlar el poder econòmic- van fer que formacions polítiques, ara enfrontadíssimes, es donassin la mà i qualque cosa més.

Supòs que les formes no s'arriben a perdre mai i quan qualcú ha estat capaç de sortir airós després de ficar-nos en una guerra il·legal i immoral; mentir amb total impunitat al Parlament de la Nació; enviar soldats i espies a la reconstrucció d'un país que nosaltres hem ajudat a destruir sota el comandament dels deixebles de Bush i no donar cap explicació sobre les seves morts i la seva feina allà; protagonitzar -per omissió o absoluta irresponsabilitat, tant és- un dels pitjors desastres ecològics; subvencionar fundacions dedicades a enlairar la figura de Francisco Franco; monopolitzar conceptes com Terrorisme, Democràcia, Espanya; criminalitzar els altres nacionalismes i tot el que pugui sortir del pensament únic... es pensa, lògicament, que quasi quasi és Déu. De la mitologia clàssica i de la nostra història contemporània hem après que les urnes acaben per convertir el polític en un ésser vanitós. Supòs que el nostre quasi Déu i quasi ex-President del Govern va pensar que acabar amb el Tripartit era una qüestió relativament fàcil -amb una mica de sort podia passar com a les Illes, que fos el propi Pacte qui se suïcidàs políticament- ja que en cap moment li degué passar pel cap acceptar el joc democràtic, això, sens dubte, és pels perdedors.

Per acabar-ho de cuinar tot va comptar amb una bona matèria prima: la vanitat i la ingenuïtat -curtor també ens serviria- d'un Conseller en Cap que es va creure allò de «pecat amagat mig perdonat». La maquinària del Partit Popular es va posar en marxa i via Butlletí Oficial de Moncloa, també denominat ABC, va començar el trist i mesquí espectacle d'enfrontament i criminalització de tot allò que miri cap a una altra direcció. L'esclat es va fer coincidir amb l'altre show mediàtic i partidista de l'homenatge a les Víctimes del Terrorisme. A partir d'aquell moment l'estratègia era la de sempre i, per tant, l'èxit, en principi, assegurat.

Però la cosa no sortí com estava previst i és que qualque assessor de Moncloa no degué anar a classe a la Facultat quan explicaren allò dels matisos i singularitats dels actors polítics. Perquè no és el mateix disparar l'artilleria més feixuga a una classe política amb una disposició natural a l'agenollament -si vius a les Illes no calen més exemples- que als Polítics Catalans -es mereixen majúscules. Mentre aquí la solució a la desgràcia de la nostra classe política continua passant per Madrid, Catalunya ens demostrà, hora rere hora de la crisi, com es prenen decisions en un Govern.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris