nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
24°

Suïcidi en la flor de la vida

Sovint et demanen un títol amb el desig de no trobar-lo. Simplement per la necessitat de parlar amb algú. Una senyoreta em demanà en una ocasió llibres guapos, grossos i editats en tela i a molt baix preu per ficar flors a secar. Un homenet gran també cercava en el seu moment un llibre de la gruixa exacta per corregir el nivell de les potes d'una taula. Una senyora que cercava llibres d'animals, després de voltar molt es despenjà que volia un llibre que parlàs de «los gusanos que tengo en el vientre, tiene algo?». Algú em demanà si en tenia algun de bo per llegir amb una sola mà. Altres clients quasi besen el taulell en trobar el que fa hores que cerquen. Els nens i les nenes petits són els més fidels i pràcticament al 999% (quan són petits) els agraden i molt, els llibres de diferents mides, formes i colors. Els llibres sobre tema jueu o sobre la guerra civil són també molt sol·licitats. En aquest mosaic de colors i de cobertes un s'hi pot perdre de tant en tant i si hi ha temps, fins i tot, pot bastir un argument amb el títol de les portades, fer un relat de la successió un vora l'altre dels que vesteixen una història i un desenllaç a partir de les lletres que l'encapçalen i li donen nom. En aquest fil conductor que sempre correspon a la història passada o als esdeveniments més immediats, en aquest context els darrers mesos han sortit un enfilall de novetats al voltant de la figura del Sr. Carod-Rovira. Les novetats polítiques són l'allau més important entre les novetats.

Hi ha un client que es limita a llegir només els llibres dels autors morts. Aquest home a part de saber el que es fa en literatura, sap que la gran majoria de vegades (ell diu que totes) et dus una gran decepció quan coneixes l'autor. Evocant Melville, realment són molts els cops que t'estimaries més no fer-ho.

Una aproximació biogràfica signada per Gemma Aguilera es titula Carod-Rovira. Saltar la paret. Un llibre interessantíssim com el mateix personatge. Que jutgi cada lector el seu contingut i la funció d'aquest. Potser els que es creuen a l'esquerra de l'esquerra hi trobaran la clau del gran error. No compartesc molts de punts en el contingut d'aquest llibre, però el que tinc més clar, després de la lectura del mateix és que una persona d'esquerra no hauria de sentir-se orgullosa de tenir una foto amb Fidel Castro. Aquesta visió dogmàtica i d'arrels tan desfasades pot fer d'un bon polític, un servidor fidel a la campanya del PP en tan sols unes hores. Algú creu que es pot passar del negre al blanc com si res? És molt legítim lluitar per la pau, però és legítim comprometre tot un Govern i tot un país?

En el meu articlet «Escolta, Espanya...» del passat 20 de novembre de 2003, deprés de deixar ben clara la meva admiració per la carrera política d'aquest senyor, un servidor va advertir d'aquesta dèria basquista i del perill per a Catalunya i per a un canvi en la política estatal espanyola. S'ha de ser un ingenu o s'ha d'actuar com un autòmata de forma mecànica guiat pels dogmes de sempre o s'ha de tenir una voluntat encoberta de voler desfer un govern en quaranta dies i que no quedi tan malament la cosa de cara a la galeria del mateix partit. En el mateix articlet quedaven transcrites unes paraules d'Artur Mas que s'han confirmat tristament en molt poc temps: «Seria irresponsable portar al país cap a un camí que signifiqués una frustació col·lectiva».

Tornant al joc de mostradors d'abans, cal recordar que el llibre Saltar la paret explica fil per randa les claus de la primera polèmica amb l'ABC i la reunió Carod-Otegui. Repassant aquest títol i tornant a omplir el buit de la venda d'aquest, i quan d'això m'ocupava, de l'altre costat del vidre arribava un altre client que cercava un títol i em trobava només a mi: Oiga tendría usted el libro La gran farsa del catalanismo? (18.45h 27-1-04) Com a ciutadà dels Països Catalans em sent tan català o més que aquests dirigents que en nom de no sé què, poden fer caure la il·lusió de la gent en poques hores. Això no és fer política, això en català de Mallorca és fer de Pere-Mateu cercant na Maria per sa cuina. La política de veritat és una altra cosa. Davant un parany com aquest, es pot afirmar que els nostres polítics es regeixen per una ingenuïtat aclaparadora. Ja és hora que l'esquerra es desfaci de tanta pedagogia barata.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris