cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 22°
21°

Divisió fàcil

S'han torbat molt, però no massa. Encara són a temps que la llavor de la divisió arreli i doni els fruits de l'enfrontament que tant de profit suquen. S'havien equivocat, tal vegada a causa d'un complex d'inferioritat amb la Catalunya més culta, i seguien un model integrador d'escola i pacífic de convivència sense saber massa conviccions. Estormeiats per la victòria còmoda i, sobretot, segura, s'estimaren més dedicar els esforços a no fer-ne, i deixar fer: que el país s'estructuràs al voltant de la rapinya particular que els permetia sentir-se comensals de les miques. La llengua no havia de ser un instrument d'incomoditat en el seu passar dies i s'elaborà un manifest agombolador de gairebé totes les tendències -decret de Mínims- sense vocació d'exigir-ne una aplicació rigorosa. Som al país del «això ho hem d'arreglar» com a sinònim de mangarrufa i no de consens. Així, no hi havia d'haver problemes, la menjadora de vots era ben plena i ningú podia albirar lleugera sospita de passar-les magres a l'oposició. Però passà. No se sap molt bé com, però passà. I en aquests quatre interminables anys allunyats del seu líquid vital, el govern, a l'Espanya que «empieza a amanecer» també han passat coses. Coses que aclarien el panorama electoral i afinaven, amb mil·limètrica precisió, els substrats on es troben els jaciments més preuats de vots: en enacionalisme maniqueu. No cal fer grans elaboracions ni disquisicions complicades: la tendència primària de rebuig al diferent no necessita més llibertat per a mostrar-se «sense complexos». En això, el nacionalisme dePP mimetitza el quefer del seu enemic més fàcil: el nacionalisme basc de caràcter excloent. L'argument es redueix a les apel·lacions a la por i al desastre que provocaria la victòria de «l'altre». Tal vegada, junt amb cert etnicisme diluït, és el millor aglutinant que cauteritza esquerdes, ajorna debats i entabana problemes. Ja no es té una visió del país, una veritat sobre la història o sobre les conveniències polítiques. No; es té la Veritat, més enllà de la qual tot és anatema i traïdoria.

Si es comparen els sistemes educatius dePaís Basc i de Catalunya es veu que tenen dues maneres molt diferents d'entendre la ciutadania. Per uns, hi pot haver dues castes de ciutadans, segons la llengua que els seus pares trien per a l'educació; pels altres, només existeix una manera (amb un exercici desmesurat de gosadia diria que persegueix el model republicà francès) de ser ciutadà d'un país, i és mitjançant un ensenyament igual per a tots. Sé que és una simplificació desmesurada i, per tant, injusta. Però, els que hi troben avantatges en la divisió de la ciutadania, simplifiquen, també, els seus objectius: la victòria electoral. Saben que en la política de bàndols hi ha la canina fidelitat que es demanda de la tropa. I això cerquen: acumular una tropa suficient com per a aniquilar l'altre bàndol. Ara i aquí, si se'ns aconsegueix dividir només per la llengua, no és difícil saber quin bàndol serà més nombrós, i més rendible. Ells, ho saben.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris