cielo claro
  • Màx: 20°
  • Mín: 18°
22°

Som rates

«Botella, baja al despacho. -No puedo porque estoy borracho». Durant la Guerra del Francès, el poble de Madrid se'n reia així del rei foraster, un Bonaparte, que havien posat els il·lustrats (aleshores ja hi havia il·lustrats i aldeanos). El poble de Mallorca també se'n reia, dels forasters que volien imposar la seva llengua i dels mallorquins que els feien la farina blana: «En Joan quan va arribar/ va dir: Mumare, ja vengo/ -Ah, fill meu, jo no t'entengo/ si no mudes de parlar». Ara el poble de Mallorca ja no riu, i sap que haurà de mudar de parlar. Com a molt, es permet algun sarcasme, com el de Jaume Lladó en aquest diari sobre les modalitats balears de les matemàtiques. En canvi, Joan Riera, comentant l'anschluss de Matas, insisteix en la via pedagògica de precisar que qui s'annexiona Mallorca no és Catalunya, sinó Castella. Si això és així, haurem d'admetre que, dins la desgràcia, encara tenim sort. L'imperialisme castellà té dues maneres de tractar els pobles dels territoris que li interessen: o els liquida físicament com va fer amb els guanxes de Canàries i la majoria d'indis d'Amèrica, o, si tenen un color de pell semblant al seu, els liquida culturalment com mira de fer amb els súbdits del seu llevant. Ben mirat, perdre la llengua pot ser més soportable que perdre la vida. Sobretot si un s'hi fa a la idea. Hi ha un estudi d'Òscar Lewwis, Sociopsicoanálisis del campesino mejicano, on explica com va aconseguir Castella que els indis fossin passius i no rebels. Obligaren els homes a treballar i es colgaren amb les seves dones amb l'amenaça de forts càstigs si no hi consentien. És un procés que avui aprenen els psicòlegs amb rates de laboratori: quan una rata rep descàrregues elèctriques dins la seva gàbia metàl·lica, intenta passar a la gàbia del costat si allà no hi arriba l'electricitat, però, si també s'enrampa allà, aviat deixarà de moure's i reaccionarà passivament davant l'agressió, sense intentar fer res per escapar-se de l'enrampada. Els indis i els mallorquins sabem de què va aquest experiment. Però hi ha partits que no entenen com és que la gent vota el PP (o el PSOE). O no saben gaire història, o no saben gaire psicologia. Criden i protesten per les descàrregues elèctriques, ignorant que el torturador és un operari que fa la seva feina i no s'escolta els crits de les rates protestadores. També hi sol haver algunes rates rebels que, en lloc de voler convèncer els torturadors, miren de fugir de la gàbia. Saben que si trobassin una sortida, les rates passives les seguirien (i les protestadores també). Això ha passat a altres laboratoris i els experimentadors ho saben. Per aquest motiu, quan hi ha moltes rates rebels, els experimentadors solen afluixar les tortures per evitar l'evasió massiva. Però això no sol passar perquè les rates protestadores malparlen de les rates rebels i les desacrediten per radicals i extremistes. Sí que sol passar, en canvi, que els torturadors trobin rates passives disposades a aprendre a pitjar el botó de la descàrrega elèctrica. Aleshores els torturadors s'estalvien feina i les rates col·laboradores tenen un premi. S'enrampen igual, però duen un llacet de color, i l'honor compensa l'enrampada. Per als experimentadors les rates són més útils vives que mortes, i per això solen sobreviure tot i que la vida de les rates no val gaire. Però sobreviure, per a una rata, té molts d'inconvenients. Les rates protestadores i les rebels, posem per cas, a més de les tortures, han de suportar ser tractades de racistes i xenòfobes quan deixen de ser passives. Cap d'aquests inconvenients no és suportat pels pobles que planten cara, com féu el de Madrid durant la invasió napoleònica. Dins l'experiment, al poble espanyol no li ha tocat mai fer de rata. I ara té pensat connectar-nos amb la Península amb un cable d'alta tensió per augmentar l'electricitat de l'illa. Encara ens enramparem més! L'experiment continua.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris