cielo claro
  • Màx: 27°
  • Mín: 27°
27°

Cretins procedimentals

Els infants d'entre 4 i 12 anys dediquen anualment més temps a veure la televisió -990 hores- que a anar a l'escola -960. Aquesta és una de les conclusions més importants que aporta eLlibre blanc: educació en l'entorn audiovisual, treball elaborat per al Consell Audiovisual de Catalunya per més d'un centenar de col·laboradors i presentat al Parlament de Catalunya. Quina importància pot tenir aquesta dada de consum audiovisual per al desenvolupament de la personalitat d'infants i adolescents? Independentment de la qualitat dels programes, i de la franja horària en què es produeix aquest consum, hi ha una realitat més profunda que no se'ns hauria d'escapar: la fàbrica del nou subjecte postmodern, a-crític i «psicotitzant» té en la televisió una de les dues institucions majors. L'altra -diuen alguns filòsofs- és l'actual escola. L'acció corrosiva de la tele damunt els infants comença prest. En arribar a l'escola primària, hi ha ja força fillets que s'han engreixat de petita pantalla. El consum d'imatges podria assolir fins a les cinc hores diàries en els casos més extrems. Aquesta aixeta oberta inunda l'espai familiar, fins al punt que un estudi de Gadeso (La participació de la família al procés educatiu a les Illes Balears, 2003) ens advertia d'una dada esfereïdora: a les Illes Balears la principal activitat que els fills comparteixen amb els pares és veure la televisió. Aquesta situació (més que no activitat), en què uns i altres fixen la vista en la pantalla i malden de callar si no és per comentar allò que veuen, ocupa el 81'6% del temps compartit amb els fills per part dels pares i el 86'2% de les mares. Uns percentatges que es situen molt per damunt d'altres conceptes com «estudiar i fer deures» (p.18'4% - m.23'2%), «jugar» (p.15'2% - m.20'8%), «fer esports» (p.15'1% - m.11'5%) o «llegir llibres» (p.10'6 - m.12'4%).

Però tornant al temps que es sol cremar davant el mitjà televisiu, els efectes nocius vindrien donats no sols per determinats continguts, sinó pel mateix mitjà: segons el filòsof Dany-Robert Dufour, de la Universitat Paris-VIII (Malaise dans l'éducation, 2001), aquests efectes poden atènyer fins a l'esfondrament de l'univers simbòlic i psíquic. Seria així perquè l'ús de la televisió presenta el risc d'allunyar encara més l'individu del domini de les categories d'espai, de temps i de persona. Torba la percepció, col·labora a la confusió simbòlica i als desencadenaments fantasmàtics. «És la capacitat discursiva de l'individu allò que llavors es qüestiona».

Si es perdia la distància crítica que la verbalització simbòlica, vull dir, que el fet de parlar possibilita, açò afavoriria el sorgiment de persones flotants, que han perdut capacitat reflexiva i que, per tant, queden obertes a totes les pressions consumistes, unes pressions servides per la propaganda i afavorides per l'hedonisme compulsiu i el desig de satisfacció immediata. Vet aquí una espècie humana que podríem anomenar de «cretins procedimentals», atesa la tipologia descrita.

No cal dir que aquesta mena de personalitat flotant i sense defenses crítiques no seria un producte de l'atzar: aquest ésser humà totalment manejable esdevindria finalment el subjecte del gran somni capitalista: no solament situar el terreny de la mercaderia als límits del món sencer (d'això, se'n diu avui mundialització o globalització), en què absolutament tot esdevé susceptible d'esser comprat i venut (els drets sobre l'aigua, el genoma humà, les espècies vives, els nadons, òrgans vitals...), sinó també tornar a col·locar temes de privacitat (sexualitat, subjectització...) als prestatges de la mercaderia.

Tot plegat, se'ns obriria un panorama que no hauria imaginat ni el millor George Orwell: amb una societat d'individus així, no només estaria en perill la democràcia en quant a institucions comunes aptes per a la convivència; estaria en situació d'alt risc, sobretot, la pròpia identitat humana, en tant que projecte històric, personal i lliure de cadascú. I arribats aquí, què més podrà ambicionar un capitalisme total -o sigui, un nou i terrible totalitarisme- per fer-ne, de tot plegat, mercaderia universal: de la natura, de tot allò que viu i, a més a més, del nostre imaginari propi.

M'escarrufa només de pensar que la brutalitat actual de les polítiques d'ultradreta que el govern Matas està aplicant a les nostres Illes (bulímies de ciment, anorèxies culturals, ofegaments lingüístics, exclusió social, idiotització col·lectiva...) faci part d'un engranatge implacable de dimensions mundials. D'un món fabricat a imatge i semblança dels déus que són benvinguts a Davos, un altre any més. Per a alguns, però, sempre hi quedarà Bombai...

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris