nubes rotas
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
24°

Antonio Machín

Dia 17 de gener es complien els cent anys del naixement d'Antonio Machín en el poble cubà de Sagua la Grande. Machín era fill del gallec José Lugo Padrón i de la negra cubana descendent d'esclaus Leoncia Machín. El cantant va néixer dins una família de setze germans, entre els més joves. Després d'aconseguir uns primers èxits a Cuba, Nova York i més tard, dins Europa, a Anglaterra, Alemanya, Suècia, Itàlia, Holanda i França, passa de París a Espanya amb l'esclat de la Segona Guerra Mundial. I aquí és on entra a formar part del paisatge sentimental de la nostra postguerra, com un fresc d'època, com un mosaic inscrit en l'aire d'una llarga derrota que ell repuntava amb paraules i melodies, en bona part inconscient de la fonda ferida emotiva de les seves cançons, avui quasi un subratllat o un peu de pàgina de la història d'Espanya. Perquè dins els anys quaranta, a un amplíssim sector de la geografia espanyola, Machín volia dir «Bolero», i el bolero era l'evasió sentimental i una ferida oberta a la pell de la tristesa i de la misèria que recobria la quotidianitat tota de la vida, en el camp i la ciutat, terra endins o ran de mar, devora una ràdio oberta o dins la sala de festes degustada com un luxe estrany i pervers, com una transgressió de la moral establerta que sempre comporta remordiments i aixopluc al gran fracàs de l'existència («¿Qué importa si a la alegría / le sigue un gran dolor? / No me cuides más la vida, / si hace daño la bebida / más daño me hizo tu amor»). Sonaven les seves melodies, a través de les emissores de ràdio o d'algun tocadiscs dels de 78 revolucions, mentre les dones estenien roba blanca en els terrats i els homes tornaven del treball o d'una quotidiana derrota. Aleshores la veu d'Antonio Machín obria una encletxa per on entrava l'esperança, una mica marcida i tocada d'ala, però a la fi esperança. N'Aquil·les, em mira amb ulls una mica estranyats perquè els seus vint i pocs anys l'allunyen d'emocions com les meves, i em pregunta:

-Creus que les seves cançons encara tenen vigència?

-Per a mi i per a moltíssims de la meva generació en tenen. Record que, dins els darrers anys seixanta, el vaig conèixer sortint del cine Rialto del carrer de Sant Feliu de Palma. I vàrem prendre gin-tònic a la terrassa, inexistent fa molt, del bar Antonio del Born.

-I com era?
-Mulat, devia tenir uns 65 anys i es mantenia en forma. Em va contar que dins els anys 40 i 50, venia molt a cantar a Palma, en el Trocadero.

-Un altre lloc emblemàtic desaparegut per a sempre. Es transformà en bingo fins fa pocs anys i ara hi ha un restaurant de «self service».

-En el Trocadero Machín estrenà algunes de les seves cançons eternes, envoltat dels periodistes del diari Baleares, aleshores integrat dins la Prensa del Movimiento. L'endemà en parlaven els periodistes Francesc Xavier Jiménez, Joan Bonet, Eliseo Feijóo, etc.

-Curiós. I a tu t'agrada?
-Bona pregunta, Aquil·les, bona pregunta. Aquella veu càlida i antillana ens ensenyava a viure més enllà de la misèria. «Se vive solamente una vez», «Mira que eres linda» o «Toda una vida», per citar només algunes de les seves cançons immortals, m'evoquen un cúmul de records diversos que van de les restriccions elèctriques, les cartilles de raccionament, l'olor de petroli imperant dins moltes cases i uns vestits de teles barates, gens protectors sota la pressió del vent i la pluja, fins a la representació de vivències de dolor i d'esperança d'amples capes de la població. Jo anava o tornava de l'Escola Normal, i pel meu carrer de la Missió les dones, des dels terrats, cantaven les melodies de Machín.

-Un clàssic?
-Sí, senyor, un clàssic, avui un clàssic. I un ídol inoblidable dins aquella Espanya del feixisme i del nacionalcatolicisme.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris