nubes rotas
  • Màx: 26°
  • Mín: 23°
20°

La nit del Castell

Per Bellver hi tresca la Bruixa Joana, el Cavaller sense Cap i centenars d'ombres fantasmagòriques que han trobat en el pinar o entre els murs de la fortalesa un lloc de pau. Va ésser, per tant, una decisió errònia celebrar allí la gala dels Ciutat de Palma. I si tant voleu, irreverent. El primer a pagar-ne les conseqüències va ésser el senyor Araujo, perquè les cotorres argentines que proliferen en el pinar varen emmerdar l'estora roja, made in Hollywood, que suposava la principal novetat dels premis literaris d'enguany. Afortunadament, la senyora Marina Castaño, que era la convidada d'honor de la gala, va considerar que una estora de faralaes era força racial, i va donar el vistiplau perquè l'any qui ve el seu espòs doni el nom a un premi de novel·la en castellà. En saber-ho, la batlessa va sospirar, satisfeta. «Ben igual guanya en Pérez Reverte!», va comentar-li a Rogelio Araujo. S'exclamava, il·lusionada: «Oh, un sopar tête a tête amb ell com m'agradaria!» I afegí: «Tu no ho comentis, Rogelio. Però si guanya, el me'n duc a menjar un conill amb ceba a Can Jacinto». Era l'hora de començar l'acte. Arribaven les autoritats i els membres dels jurats. Berenjenita Pelá assajava amb la seva guitarra la cançó que havia triat per entretenir el públic. Cantava: «Que me entierren con epuela/ y barbuquejo en la barba/ que ziempre fue un mar nazío/ quien renegó de zu casta». Tots se'l miraren, amb una cara de mala llet evident. «Eh, tú -li va anunciar José María Rodríguez- hoy no actúas». Va romandre sense polsos, Berenjenita Pelá. «Pero zi ezo versiyo de Villaló lo recito en er Día d'Andalusía». Que no, li va dir Rodríguez. Que cobrava, però no obria boca. Mentrestant, els convidats arribaven al Castell. Els representants de les cases regionals, els amics dels amics de Rodríguez, gent que normalment no acudeix als actes culturals, però que s'han deixat arrossegar pel missatge il·lusionant del tàndem Cirer-Araujo. Davant tant de trull, els fantasmes s'apropaven a la carretera, encuriosits. Podien veure's fantasmes de la cultura, de la política. Tots ells fantasmes nostres. Hi eren Gabriel Alomar, Rosselló-Pòrcel, Francesc de Sales Aguiló, Josep Maria Llompart i molts d'altres, gent anònima que havia mort o patit presó en el Castell. «On anau bon home?», va demanar Llompart a un caminaire. «A echá quatre cohete ben rabents a favor de la cultura baleá», li va respondre. Llompart ja va donar-se per satisfet. «Així com qui comença anant amb moto, acaba anant amb cotxe, qui comença a xampurrejar un idioma acaba parlant-lo». Ho comentava a mossèn Alcover, però aquest no l'escoltava. Mossèn Alcover va començar a tirar macs i un d'ells va ferir la batlessa a una anca. «Mirau -es lamentava mentre li donaven fregues-, allò que ha anat a aprendre don Antoni Maria d'en Cojo Manteca!». El mossèn s'havia fet fonedís, i José María Rodríguez va distribuir el seu equip de protectors cívics entre els matolls. Un va escarrinxar-se un braç. «Para que luego digan que esto de la cultura no es peligroso!», s'exclamava als seus companys. Mossèn Alcover, mentrestant, havia llençat un seguit de pedrades a Miquel Melià. Sense èxit, és clar. Volia endevinar-lo de pla, i sempre el veia de perfil. Aquest, Miquel Melià, va voler parlar amb els periodistes per afirmar-los que mai, com ara, s'havia fet tant per la cultura balear. Rogelio Araujo va reforçar el comentari: «Els coets que amollarem ens han costat un ronyó». Més declaracions, aquest cop de Jaume Matas: «Tots els nostres esforços s'encaminen a protegir la llengua. Si aconseguim que únicament la parli en Pep Grimalt haurem assolit un 100% de puresa lèxica». Miquel Melià va aplaudir entusiàsticament la intervenció, ningú més. El públic que havia acudit a la gala literària i artística no tenia cap interès pels romanços filològics. «'Qué zuerten lo cohete!», algú va cridar, mentre els intel·lectuals avançaven per l'estora. «Sembla que som a Pamplona i d'un moment a l'altre han d'amollar els bous!», va exclamar, amb un calfred, un dels escriptors contractats per la senyora Cirer. «'Lo cohete!», cridava un des de les darreres files. I començaren els coets. «Hem vist passar molts de feixistes camí del Castell, Francesc de Sales -li va dir Gabriel Alomar a Francesc de Sales Aguiló. No hi ha dubte que ha començat l'Alçament». En un batre d'ulls va córrer la veu. Totes les ombres corrien a refugiar-se. Les cotorres volaven, folles. Josep Maria Llompart, esmaperdut, espantat per la tronadissa, va veure baixar per la carretera aquell escriptor (ara a sou de Cirer) que en vida tant s'havia estimat. «Digues, amic meu -li va demanar- què ha passat?» Li va respondre, aquest: «Que ha guanyat en Bayo». Aleshores, Llompart ho va anar escampant entre les ombres, les nobles ombres del nostre passat. «Ha guanyat en Bayo», va dir Llompart a Gabriel Alomar. «Ha guanyat en Bayo!», va cridar Andreu Crespí. «Ha guanyat en Bayo!», cridaren els desheretats de la fortuna, els assassinats del trenta-sis. I tots s'acostaren a la carretera, descomptant mossèn Alcover que continuava tirant pedres a tothom. No tenien por als trons, les ombres, caminaven cara alta. Un corb els va retornar a la realitat. «Beneits! -els va renyar-. No veis que la vostra derrota està escrita amb foc? No ha guanyat en Bayo el Bo, ha guanyat en Bayo el Dolent!». Va alçar el cap Ramon Llull, que s'estava escaldant sopes. «Com ha d'ésser», va sentenciar. I altra volta tot el bosc va veure's sacsejat per un vent d'ombres que cercaven refugi. La Bruixa Joana, amb els nervis de punta pel renou dels coets, era l'única que plantava cara als estranys. En veure un grup de gent alegre, va llençar-los una maledicció: «Mal girassiu la llengua per sempre més!». Justament, els destinataris eren els intel·lectuals contractats per la senyora Cirer. «Malefici conjurat -va replicar-li Miquel Melià amb un somriure demoníac. Ja l'han girada per quaranta mil duros». Aleshores, la Bruixa Joana va rebentar tirant pestes. Entre les ombres, Francesc de Sales Aguiló, indiferent al temps que passa, recitava allò que sempre recita: «Mallorca, Mallorca nostra/ la de tots els mallorquins!/ Prest tornaràs a ésser nostra,/ t'ho prometen els teus fills!». I la Bruixa Joana la va emprendre contra ell a granerades. «Ai, ai..! -es queixava l'il·lustre ciutadà- Em pegau per pesat?». I ella, granerada ve, granerada va. «Per mentider, et pec! -li repetia- Per mentider!». Per la carretera de Bellver baixaven en grups alegres les Joventuts del Partit Popular. La cultura és una festa. A posta cantaven La vaca lechera.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris