cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
20°

El malson

Miquel Servera viu a Palma, a la llar d'ancians. Actualment té noranta-tres anys, encara que n'aparenta deu menys. La setmana passada va acudir a la consulta mèdica, perquè a les nits, en apagar el llum, té malsons. O més ben dit, té un malson. Veu un home de raça negra, ajagut de sobines en un bassiot d'aigua i fang. Agonitza. I a mesura que passen els segons, l'aigua es tenyeix de vermell. D'un vermell estrident, fins al punt que fa mal a la vista. Aleshores es desperta. Fa infinitat d'anys que els seus somnis es nodreixen d'aquesta imatge. Unes vegades té la impressió que ha fugit a corre-cuita, d'altres que el vermell esdevé foc i sent les cremades a la pell... Sempre es desperta, xop de suor, i amb una set insaciable. El metge li ha aconsellat que pensi en coses agradables i que, sobretot, ocupi els horabaixes amb caminades llargues. Li va respodre que procuraria seguir el seu consell, però en comptes de posar-lo en pràctica va tornar a l'estança i va clavar-se tres tassonets de rom, del que guarda a la gelera. El negre mort té un nom: João Sousa. I no se li apareixeria tan aviat com acluca els ulls, si no li hagués buidat tot el carregador del Colt a la panxa. Les ferides a la panxa són escandaloses, vessen molta de sang. Miquel Servera té un passat que no ha contat a ningú. Va emigrar al Brasil l'any cinquanta. Abans, havia passat contraban entre Tànger i Mallorca amb notable èxit. De manera que amb la compra-venda de pedres d'encenedor havia adquirit, a Santa Eugènia, vint quarterades de terra de call vermell. A més a més, havia invertit en finques a Santa Catalina i s'Hort des Ca, i en cavalls que corrien cada diumenge als hipòdroms de Manacor i de Bons Aires. Va caure en desgràcia, el quaranta-nou, quan un veler carregat d'arròs i de sucre va tirar l'àncora prop des Pontàs i la Guàrdia Civil no va fer més que donar-li l'alto. Ell estimava Marie La Mer, l'amant oficial d'un senyoret de Salamanca, a qui els seus pares, ramaders acabalats, havien decidit enviar a l'estranger fins que la gent s'oblidàs del seu paper determinant en la repressió que dugueren a terme les dretes a la província. Tot d'una lligaren fils, els contrabandistes. I Miquel Servera, tot i que no se n'havia anat de la llengua en cap moment, va preferir fer-se fonedís abans que els seus companys l'acusassin d'haver-los traït. Va dirigir-se a Brasil, perquè el govern regalava la terra a qui es comprometia a treballar-la. Era terra endins, la terra regalada, lluny de tot remei, selvàtica, la que a ell li convenia. Així no s'hi aventurarien els seus perseguidors. El representant del govern, l'enginyer Ambrosio Pintado, li va assignar un tros de bosc immens, ple de renous. Tanmateix ell no es va deixar acoquinar. Va llogar nadius, d'una població pròxima, per talar els arbres de les terres humides i sembrar-hi arròs. I va nomenar caporal João Sousa, que ja exercia de batle i, a més a més, era l'únic que sabia posar injeccions. Per la seva banda, ell, Miquel Servera, va adquirir als contrabandistes un cavall, un Colt i un rifle, i munició a bastament com per disparar dos anys seguits. Va fer santament, perquè la vida, en aquell entorn, no valia res. Sobretot quan l'arròs s'havia recollit i els sacs s'amuntegaven en el magatzem a l'espera que aparegués la barcassa, riu amunt. Els indis, procedents del bosc endins, no vacil·laven a matar per aconseguir-ne una pila. I els pinxos de la ciutat més pròxima -sempre remota- que venien per la carretera plena de clots, amb els seus jeeps i armats fins a les dents, tampoc. D'altra banda, els jornalers, en saber-se coneixedors de la plantació, creien que podien robar a la menuda sense ser descoberts. Miquel Servera els va escalivar a tots. Sempre els sorprenia. A vegades a un revolt del camí, altres mentre celebraven amb alcohol el botí que havien aconseguit. I disparava sense manies. En va matar molts, de lladres. Tants, que els nadius que tenia a les seves ordres el confongueren amb un Déu i l'anomenaren Lus da Morte. Els déus, li va explicar João Sousa, abans de ser indulgents aprenen a fer ús de la llendera. Amb João Miquel Servera tenia una amistat força singular. Des de sempre, potser des del mateix moment de fer-se càrrec de les terres que li havia regalat el govern, Miquel Servera compartia amb João Sousa la dona d'aquest, Amèlia Mendes. No hi havia bregues entre els dos homes. João se sentia d'allò més satisfet de compartir la mare dels seus fills amb l'home que donava feina a totes les colles del poblat, de manera que tenia detalls amb ell, com és ara anar-se'n a pescar amb canya a l'hora de la migdiada. I Lus da Morte, procurava premiar degudament la seva discreció. Una vegada que va viatjar fins a Brasília, va tornar amb una ràdio i mig sac de piles, perquè mai no s'acabàs la música a la casa dels seus amics. A més a més, cada any els regalava dos porcellins, tot just les porcelles de la guarda parien. No hi va haver problemes, fins que Lus da Morte, cansat d'aguantar a tot hora l'al·loteria del matrimoni, amunt i avall amb la ràdio, va decidir que ell i Amèlia Mendes es traslladarien a una altra casa. João Sousa va oposar-s'hi terminantment, perquè una cosa és compartir la dona i una altra ben distinta és arribar a la llar i trobar els fogons freds. Miquel Servera no el va escoltar i va construir-se una casa gran a una certa distància del poble. Tanmateix, no hi aniria a viure. Quan va estar acabada i amb els mobles i els estris de cuina situats al seu lloc, João Sousa va calar-hi foc. Era de nit, però ho va veure tothom. Amb una mà aguantava un ciri encès i amb l'altra la ràdio que emetia sambes. I ballava, ell. Ballava fins que el foc es va fer gros i va canviar el color del cel. Aleshores va endinsar-se en el bosc. Lus da Morte va cenyir-se la canana i va seguir el seu rastre. A la matinada el va localitzar prop dels aiguamolls. Havia apagat la ràdio i ja no ballava. Possiblement se'n penedia de la seva malifeta i es disposava a demanar perdó a l'amo, però aquest no li'n va donar temps. Li va disparar sis bales al ventre, de manera que en caure en terra, perdia la vida per sis forats. Lus da Morte va arribar al poble prop del migdia, i va tranquilitzar-se en veure que tots els obrers eren a la feina. Ell va anar-se'n a casa disposat a descansar. Hi havia la taula parada, però ni la va mirar. Va entrar directament al dormitori i, des del llit estant, va cridar Amèlia Mendes. Però Amèlia havia desaparegut. Els infants, una caterva, el contemplaven des de la porta, mentre ell, nu, cridava Amèlia amb desconhort. «No cridis -va dir-li un jove que estudiava d'apotecari a São Paulo-, perquè ha fuit lluny, riu avall, cavalcant un cocodril que la posseirà tant com vulgui». Aleshores, Lus da Morte va ensellar el cavall i, després de deixar escrit que el negoci de l'arròs era per als fills de João i Amèlia, va cavalcar en direcció a la mar. Era una manera de fugir de la seva història. Si fa no fa, va arribar a Mallorca cinquanta anys després d'haver partit de Tànger. Cercava una terra per morir, i no n'hi ha d'altra de millor que la de la infantesa, la que aixopluga els vells. Actualment no està trist, però té un somriure nostàlgic. Les infermeres li donen caramels i li demanen: d'on sou? Ell diu el nom del poble (que és a dues passes de Palma), però no conta d'on ve. Vol foragitar el passat, perquè cerca morir cristianament, al costat dels seus. Tanmateix, el record de João Sousa no el deixa dormir. Podria caminar, tal com li ha aconsellat el metge. Però és conscient que hi ha ferides que no les poden guarir ni els bons consells.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris