cielo claro
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

Quadern de viatge

Dimarts, 6. El tità Cronos, fill d'Urà i de Gea, espòs de Rea, tingué sis fills: Hestia, Demèter, Hera, Plutó, Posidó i Zeus, els cinc primers dels quals devorà nounats. El sisè, Zeus, se salvà de la gola de son pare. Diu la llegenda que, sota els efectes d'una droga, Cronos els regurgità tots cinc, vius i adults, per tal que Zeus pogués casar-se amb la seva germana Hera. En aquest brevíssim fragment de la mitologia trobam, circumstància no gens infreqüent, tres dels tabús socials, delictes o pecat, més silenciats en les cultures contemporànies: el parricidi, el canibalisme i l'incest, essent el canibalisme el més repugnant i vergonyós dels tres, però també el més inusual i rar.

El canibalisme, anomenat així mateix antropofàgia, tot i haver-hi entre ambdues denominacions importants diferències de matís, és el costum o característica etnològica que consisteix en menjar carn humana, de forma habitual o esporàdica, pràctica vigent fins el segle passat en alguns indrets de les terres australs, entre diverses tribus d'Amèrica del Nord i del Sud i també a l'Àfrica central i occidental, la finalitat de la qual podia ser un complement alimentari usual, o una necessitat en temps d'escassetat d'aliments, o un ritual lligat a la creença que, mitjançant la ingestió del cos, vísceres concretes o determinats membres, del mort, hom adquiria alguna de les seves característiques o qualitats, com la força, la vitalitat o la virilitat. Al llarg del segle vint la civilització abolí aquests costums bàrbars dels pobles primitius, tot i que, per exemple, l'any 1922, el naturalista i explorador noruec Fridtjof Nansen, que aquell mateix any fóra premi Nobel de la pau, publicava a L'Illustration, de París, les fotografies de famílies russes caníbals que, per tal de sobreviure a la fam, es menjaven els seus propis parents, posant davant els caramulls d'ossos i de restes humanes espipellades. Aquells més dissortats, per ser de família exigua, s'alimentaven de la matèria orgànica, fusta o palla, de llur pròpia casa. O més properament, l'any 1972, les víctimes d'un accident aeri sobre els Andes sobrevisqueren consumint els cadàvers dels seus companys. I encara en multitud d'ocasions aïllades s'han donat casos de canibalisme en delinqüents, i persones mentalment desequilibrades, els quals han estat condemnats per la justícia i, ocasionalment, han passat a formar part de la memòria literària a través de llibres i pel·lícules. En general, i originàriament, però, es tractava de devorar despulles procedents de difunts no sacrificats com a víctimes, enemics morts o víctimes de sacrificis rituals.

El cas més recent de canibalisme conegut, i també un dels més estranys, es jutja ara mateix en els tribunals alemanys en la persona d'un individu altiu i arrogant que no s'avergonyeix de llur crim, ans està disposat a defensar-se i a justificar-lo, car addueix que la mort del seu company de desvari fou voluntària i consentida, a més de plaent per ambdós. Sembla que tot començà amb la publicació d'un anunci cercant un voluntari que volgués ésser menjat i, alhora, menjar-se ell mateix. D'entre tots els possibles destinataris només un contestà, oferint-se per esdevenir la víctima d'un cerimonial amb clares connotacions sexuals, i potser gastronòmiques. Confessa, el caníbal, assegut en el banc dels acusats, que un cop tancat el tracte i establert el protocol, començà per amputar-li el penis i menjar-se'l fregit, tot i ser una escapció magra de tita per a dos comensals, però la textura els resultà corretjosa, la qual cosa no és d'estranyar atès el fet que, molt sovint, el pardal és un òrgan de material musculós, talment un ventrell de polla o d'altre aviram, que necessita un bull per ablanir el rigor abans de posar-lo al frit. Sembla ser, així mateix, que abans que el menú finís dessagnat, tallà dos bistecs, de sa llonza o de la galta de l'anca, per fer a la planxa o a la salsa de mostassa, però el convidat ja no en pogué fruir. Finalment, per tal que la data de caducitat no fes malbé la vianda, el caníbal congelà la resta de carn i, abans de ser pres, en cuinà diverses vegades, tot i que les receptes no han transcendit, encara. Per acabar de reblar el clau, l'assassí diu, extrem que s'ha confirmat, que filmà tot el procés de la infàmia. A hores d'ara hi ha agitació, àdhuc excitació, entre els addictes al vici dur per tal de contemplar l'agonia i el desenllaç d'aquesta història malaltissa.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris