nubes rotas
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
23°

Quatre llengües, un país, cap frontera

El poeta basc Gabriel Aresti deixà escrit: «Només és espanyol qui sap les quatre llengües d'Espanya». Ho posava més difícil que l'ingrés a la carrera diplomàtica, però mostrava una alternativa clara al procés històric que hem hagut de patir. Tres sotracs entrebancaren la desitjada convivència en tolerància: la triple unificació (territorial, religiosa i administrativa) dels Reis Catòlics; el Decret de Nova Planta de Felip Vè (inici de decadència del català, el basc i el gallec), i la llarga nit de pedra dura sota la fèrula del generaFrancisco Franco Bahamonde, un africanista que també escrivia i pintava. Dins la negra postguerra, Salvador Espriu intentà el diàleg amb el bloc dominant d'aquella Espanya invertebrada i ens llegà un plany, reblit d'orgull legítim: «Diversos són els homes i diverses les parles i han convingut molts noms a un sol amor». Crec que no el varen entendre perquè no convenia. A la tertúlia tocam tots aquests temes de manera un poc frívola, sense mètode i tergiversant conceptes, fins que n'Aquil·les em fita amb duresa i pregunta:
-Però tu no veus que Espanya, mot que només significa un concepte històrico-polític, no era l'escenari escaient per a les veus de Gabriel Aresti i Salvador Espriu?
-Vet aquí perquè la gorrionejada unitat sempre ha sonat com un refilet travessat de fal·làcia. Les quatre llengües representen quatre maneres diferenciades d'entendre una mateixa realitat. N'hi ha més, però deturem-nos en la idea d'Aresti. Quants en trobaríem, avui, dins el territori espanyol, que les coneguin totes quatre?
-Els que actuen amb poder decisori s'hi haurien de considerar obligats, però ca, barret.
-En record un que deia que parlava el català dins la intimitat, però jo no ho sé.
-Ni jo tampoc. No vaig tenir l'honor d'anar amb ell de copes.
-N'hi havia un altre que, quan arribà al capcurucull de la piràmide, resultà que no sabia tampoc la llengua anglesa. I quan havia de fer el paripé, amunt i avall, no vulguis sebre quin desastre.
-Deu esser per això que en Zapatero inclou dins la seva reforma educativa el domini de l'idioma de Shakespeare i Eliot per als estudiants que cursin segon ensenyament.
-Ja ho veurem, quan governi; si governa. Val a dir que en aquest punt aniria ben d'acord amb l'enyorat Nadal Batle, que quan parlava de bilingüisme entre nosaltres propugnava l'anglès i el català.
-Ell sabia per què ho deia. Però quan miram els que s'ho miren des del poder, molt mala cosa.
-Cosa dolenta, perquè has de contemplar com els creix un super-jo que arriba a fer-se elefantiàsic.
-És un fenomen apoteòsic.
-Em recorden de bell nou Espriu, amb tota la seva conya: «Apoteòtic. Aquest mot exòtic em torna neuròtic, prostàtic, cianòtic, elefantiàtic, penibètic, tític i àdhuc apoplètic i arterioescleròtic».
-Clar, aquí és quan creia que el català era ja «una llengua difunta d'absoltes» i endinyava, amb la major saviesa, una mena d'argot, fet de caló i de llenguatge trinxeraire, perquè havia assimilat els escrits de Juli Vallmitjana.
-Ho trob normal. Si no t'entenen, o no et volen entendre, quan els parles en una llengua culta, el més escaient és afuar-los els cans de les paraules dels baixos fons de Barcelona.
-Faria coió voler posar-los americana i corbata, als mots, quan «El Xoco» amb vaquers i caçadora negra de cuiro és potser el millor ambaixador a l'hora de parlamentar.
-L'absurd només demana més absurd com a resposta. I, hélas, qui en té la culpa?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris