nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
24°

Cívicament i respectuosament

La concentració organitzada per l'OCB davant el Consolat de Mar ha deixat el món bocabadat. Les concentracions i les manifestacions sempre són l'expressió d'una crispació. Pretenen ésser, en definitiva, una demostració de força encaminada a fer canviar unes conductes o uns comportaments que els manifestants consideren abusius o equivocats. Les que convoca l'OCB, en canvi, tenen un tarannà lúdic, festiu. Pretenen canalitzar la veu silenciada (i mai tan ben dit!) d'un poble; però, en acabar, els manifestants tenen la impressió d'haver participat en un pancaritat. És, la de l'OCB, una manera ligth de manifestar-se. Així convida els manifestants a fer volar globus, així a fer mosaics amb cartonets de colors. Manifestacions com aquestes, n'hi pot haver-hi una cada setmana. No faran accelerar ni alentir el pols del Govern. Més que crispar, relaxen. La mateixa dreta, que és l'objecte de les suposades ires nacionalistes, n'està encantada, perquè després de permetre als nacionalistes manifestar-se «cívicament i respectuosament», com deia el comunicat que fou llegit al Passeig Sagrera, té una temporada les mans lliures per fer i desfer en qüestions de llengua. Matas està tan agraït a l'Obra, que se'n voldria fer soci. Si no s'hi fa, és perquè cal respectar les regles del joc. A ulls de tothom els enemics seran sempre enemics, encara que no ho semblin ni (probablement) ho siguin. Chirac ha enviat un missatge de felicitació a Jaume Matas, perquè rarament un repressor rep una resposta tan civilitzada per part d'aquells que són objecte de la repressió. Ben segur que el President francès, en afirmar tal cosa, pensava en Còrsega. No és que els manifestants mallorquins siguin com aquells antics cristians que responien amb un somriure a qui els clavava una hòstia, però és ben cert que Joan Gelabert (substitut d'Antoni Mir a l'Obra) en passar per davant Can Franquet, camí del Consolat, va estar a punt de comprar-li dos quartos embatumats, a Matas, perquè pogués contemplar la concentració, des del balcó, amb un punt de dolçor en el paladar. Chirac vol saber com s'ho fa el Govern Balear per aconseguir que l'OCB converteixi en aigües tranquil·les el bram turbulent de la reivindicació lingüística. Fins a tal punt n'està interessat, que ha proposat a l'elegant Dominique de Villepin, que abandoni el ministeri d'Afers Exteriors per optar a la presidència de l'Obra. Hi ha lliçons que són tan subtils, que no es poden aprendre per correspondència. Chirac aspira a canalitzar el moviment independentista de Còrsega a través d'una mena d'OCB. En realitat, la seva gran aspiració rau en el fet que els corsos li facin una manifestació, en els Camps Elisis, calcada a la que ha fet l'OCB a Matas. Va suposar, aquesta, la de divendres passat, una lliçó magistral, sobretot per als especialistes en la reconducció dels moviments socials cap a una via morta. Us en faig el resum, d'allò que va passar al Passeig Sagrera: so de xeremies i més so de xeremies, mentre la majoria dels concentrats feien petar la conversa i els més sulls miraven per amunt i no perdien de vista el capcurucull de les palmeres, per si podien sorprendre un mico fent cucaveles. Ni tan sols va sentir-se corejar allò de Matas... (ja sabeu què), treballa de peó. A l'ambaixador del Regne de València no el molesten les al·lusions personals, tan en boga darrerament, però és evident que la referència a les peonades desprèn un tuf obrerista, força ofensiu per a la majoria conservadora. Si en pròximes concentracions els manifestants criden «Matas, mercenari/ treballa de notari», el Govern ho veurà amb bons ulls, i en Miquelet de ses Multes se n'anirà a fer gamba en lloc d'estar pendent del bloc i del bolígraf. Chirac vol que l'OCB li organitzi una concentració de corsos en els Camps Elisis, per a protestar de la política colonialista del govern francès. Serà la manera més eficaç de deixar-los sense arguments davant l'opinió internacional. Això sí, ha d'ésser com la de divendres passat al Passeig d'en Sagrera: so de xeremies per evocar l'aroma d'una pàtria jocfloralista i enyorada, i la lectura d'un comunicat que exigeixi «cívicament i respectuosament» a monsieur Chirac l'anul·lació de les mesures repressores. La conclusió és evident: si els represaliats s'expressen amb tanta mesura i delicadesa, no fan més que certificar l'exageració de la seva protesta. En sentir la cridòria provinent del carrer, Matas va mirar per la finestra i va sentir un rampell de solidaritat. «José María -va pregar a Rodríguez-, baixa un tassó d'aigua a aquests peregrins, que ja deuen tenir la boca seca». Però no el va escoltar, Rodríguez. Des del juny ja no fa de mosso. A més a més, estava ocupat en la redacció d'un decret que sols ens permetrà parlar en català (variant regional) el dia de les matances i prou. La dona de la neteja va opinar que això era passar-se un pèl, no per res, «sinó perquè ben igual n'hi ha que s'emprenyen i ens convoquen una concentració de bon de veres, com la dels tractoristes fa quatre anys, i ens deixen el Consolat ple de fruita i de verdures esclafades». «Això no passarà -va respondre un moix guenyo que rosegava una espina de sardina-. L'Obra és l'escull que frena la protesta». Tant la dona de la neteja com Rodríguez se'l quedaren mirant, pensatius i sorpresos. No puc dir si pel que acabaven de sentir o perquè no és freqüent que un moix guenyo parli com un llibre obert.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris