nubes dispersas
  • Màx: 23°
  • Mín: 21°
24°

Tranquils, només és la modernitat

Tranquils, no hi ha delicte. Bé, de fet, no hi ha indicis de delicte ni a deixar oberta una porta entre els passadissos de les moratòries fins que l'aire de la publicació en el BOIB la tanqui. Que hi poden passar unes poques promocions, i què? Seran pocs els enriquits. Però, pels que no som efiscal anticorrupció ni els seus companys en els jutjats de Balears, tots els negocis que aprofitin el buit legal d'aquests dies tendran l'estigma del dubte. Com ho sabien, qui els ho va dir, la sort pot ser tan grossa, només és pura coincidència...? Però seran pocs, ja ho he dit, i no hi ha motius per a creure que ningú els avisàs amb l'antelació suficient com per a tenir els papers en l'estreta línia de sortida. Vull dir, els fiscals no hi veurien motius. Aleshores, jo tampoc. Com tampoc hi veig cap indici de delicte en totes les compres de terrenys rústics que les noves infraestructures viàries convertiran en sucosos solars urbans, industrials o de serveis. Per què hi hauria d'haver delicte en que toqui la loteria només als que han comprat els bitllets a darrera hora? Cap fiscal hi veurà la més lleu sospita; aleshores, jo tampoc. De fet, a ningú amb dos dits de sentit institucional se li ocorreria posar en perill el sistema investigant lligams entre sortats guanyadors de loteria i els partits polítics governants o els governants dels partits polítics que governen. Això només serviria per a mostrar la rancúnia, l'odi antipatriòtic i fomentar el terrorisme i la disgregació. Com se sap, totes elles idees pròpies d'antiquats esquerrans, enyoradissos i incapaços d'entendre la importància del moment històric que ens ha de dur a tots a la modernitat. Bé, a tots, però a uns més folrats que als altres.

També deu ser cosa de la modernitat. Al meu costat, poc després de les vuit del matí (no em demaneu què faig jo aquestes hores pel carrer), una nina de pocs anys es girà i cridà «mamà, t'estim; papà, t'estim» als pares que s'allunyaven per anar a treballar. Vaig capbussar-me en la meva infantesa sense trobar declaració d'amor filial com aquesta. Ni falta que em feia. Quan jo tenia aquesta edat, sempre hi eren, una més que l'altre (tot s'ha de dir), cada dia quan tornava de l'escola, quan tenia vacances o els diumenges i dissabtes horabaixa (el matí teníem escola). Compartíem taula i esbarjo. Ells, no vivien atabalats per competitives feines, i noltros, podíem gaudir d'una ciutat més amable que l'actual. Potser tot és producte d'una melangia gens productiva que m'envaeix, però vaig sentir llàstima per aquella nina i pels seus pares: tanta necessitat d'explicitar l'amor per ventura només amaga una moda que no m'arriba, però, a mi i en aquella hora, em sonà a desvalgut càntic, un mantra contra la soledat, un crit temerós per por que amb tantes hores no es produeixi l'oblit. Potser m'estic fent vell i no entenc res.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris