cielo claro
  • Màx: 19°
  • Mín: 18°
19°

El gran descobriment

Hi ha persones que tenen una manera de ser una mica especial. La seva dèria, mania o el que li vulgueu dir és una mica embafosa i, fins i tot, ens arribam a plantejar si tot plegat no es podria tipificar com una mena de patologia. Aquesta manera de ser és més aviat comuna, de tal manera que estic segur que tots un dia o l'altre ens hi hem topat, ens hi hem fixat i, qui sap, si ens ha descloscat una mica l'emprenyadura. Em referesc a aquella mena de gent -no sé com es diuen tècnicament- que sempre s'han d'encartar amb el trumfo més alt. M'explicaré amb un exemple: si un dia contau, a aquesta persona, que, tot intentant fer-vos un ou estrellat, amb un esquitx us heu cremat un dit, ells, sense que ho acabeu d'explicar, us reprenen i, insuflant-se, us conten que això no és res i que ells fent la idèntica operació es varen cremar les dues mans, part d'un braç i, si fos a l'estiu, les vores vives del llombrígol. Però no només excel·leixen en la desgràcia, sinó que també ho fan en la glòria; així si en comptes de cremar-vos allò que heu fet és trobar dos almuds de caragols, ells -donau-ho ben per descomptat- n'hauran trobat tres barcelles. Són, dins la salut i l'adversitat, petits superherois.

No sé per què, quan he sentit el conseller Fiol fent una roda de premsa sobre el nombre d'alumnat d'incorporació tardana, m'ha vengut aquesta imatge al cap. Resulta que el meu conseller ha donat a conèixer les dades de nous alumnes que des del setembre ençà s'han incorporat a les aules. I ho ha dit com si això fos nou, o -per ajustar-nos a les patologies abans descrites-, el que havia succeït abans fóra insignificant. Que és que no s'havien adonat abans els del PP que aquesta terra és receptora d'immigrants i que durant aquests darrers anys se n'ha produït una allau superior fins i tot -ho han dit els experts- al boom de finals dels seixanta i principis dels setanta? (Perquè llavors diguin que durant aquests quatre anys passats hi ha hagut tanta crisi).

No faré una anàlisi de les xifres perquè no tenc, a l'hora d'escriure aquest article, tota la informació a mà, ni tampoc no sé la manera com s'han quantificat. De totes maneres, el que sí m'ha sobtat ha estat la petició que ha fet el conseller Fiol per tal de sol·licitar un millor finançament per a l'educació a les Illes Balears. Ha apel·lat textualment a la solidaritat, és a dir, que des de fora (de Madrid) ens hauran d'enviar més doblers per poder fer front als reptes educatius que la nostra terra requereix. I també ha fet aquesta segona afirmació com si mai ningú no l'hagués feta en aquesta terra. Com si haguessin descobert la pólvora. Si en comptes de ser presentada així la notícia, hom tengués una mica de memòria històrica i un mínim d'esperit crític en sabria fer una lectura una mica diferent de com l'han angelicalment presentada a un informatiu territorial. La lectura profunda que se n'ha de fer és que el PP hauria de reconèixer que va negociar unes transferències educatives amb un finançament més que deficient, que el coeficient doblers/plaça escolar era inferior al d'altres comunitats autònomes que negociaren les transferències entre els anys 97 i 99. I que en aquells moments les Balears ja presentaven una variable que no es va tenir en compte: mentre que a la gairebé totalitat de les CC AA el nombre d'alumnes decreixia any rera any -en alguns casos de forma més que notable- aquí hi havia ja un increment, encara que fos lleuger, del nombre de matriculats. La tendència d'aquí era la inversa a la resta de l'estat. Tampoc, tan llests com són, no varen preveure aquesta allau migratòria!

I ara Madrid, si hi són a temps o tornen guanyar les eleccions, ens donaran una mica de moixó, vull dir quatre pessetes mal comptades. I tornarà a sortir el nostre conseller, estufat i vermell com un endiot, i dirà, tot pinxo, que ens han donat la Seu plena d'ous i que tot plegat ha estat gràcies a la seva bona gestió negociadora. I encara, potser afegirà, com han dit els seus col·legues, que els del Pacte no en varen saber, de negociar. Però convendria que quedàs ben clar i llampant que durant quatre anys la ministra d'Educació es va negar a rebre el conseller Damià Pons per parlar precisament d'aquests temes, dels mateixos, que ara preocupen el conseller Fiol. I no és que ho intentàs només una vegada, sinó que foren més. I ningú no podrà acusar de sectari, d'obstruccionista ni de res d'això Damià Pons, sinó que més aviat hi ha una gran unanimitat de considerar-lo -més enllà d'altres virtuts- una persona d'un íntegre sentit institucional. Un sentit institucional que va faltar a la ministra del ram quan no va voler, en cap ocasió durant quatre anys, atendre les demandes del màxim representant polític en matèria eduactiva a les Illes Balears.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris