cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 19°
22°

Escriptors illencs en llengua castellana

És plausible acceptar que la cultura alta literària de Mallorca té els seus grans moments en l'idioma català. Jo encara diria més: quan els nostres escriptors han provat de girar-se la llengua per voler abastar un públic més ample, no l'han encertada. I són molts els que sols han pogut trobar un to i una veu propis quan han recuperat el seu llenguatge matern. Una llengua és més que un sistema de signes. Forma part d'estructures íntimes de l'ésser humà. I la temptació, tan habitual, del bilingüisme, és una via morta a partir del fet que tota una vida no basta per dominar-ne una de sola. Els diferents estadis de coneixement d'una llengua absorbeixen de manera cruel la voluntat de qualsevol estudiós. En rigor, diríem que com més avances, més t'adones de tot el que no saps. Que és molt. Dit això, cal anotar igualment que sense sortir de les illes, trobam llistats copiosos de poetes i novel·listes que han aportat pàgines brillants a la història de la literatura universal. Des de Costa i Alcover fins a Blai Bonet i Llompart; des de Salvador Galmés i Llorenç Villalonga fins a Baltasar Porcei Carme Riera. Avui, però, na Fiona Campbelva enderiada amb aquella mena d'escriptors illencs que s'han expressat en castellà amb resultats positius.

-N'hi ha -li dic-. I molts són importants. Obviant la prosa de l'historiador menorquí José Ma. Quadrado, podríem començar amb els treballs periodístics de Miquel dels Sants Oliver i Gabriel Alomar.

-L'obra literària, però, la varen fer en català.
-Efectivament. D'Oliver, però, un estilista, s'ha dit que la seva prosa castellana no desmereix la transparència d'estil d'Ortega y Gasset. També són dignes d'esment els germans Màrius i Joaquim Verdaguer.

-Màrius concretament, a Barcelona, formà part de les redaccions deDiario de Barcelona, el «Brusi», i La Vanguardia, sota la direcció del mateix Oliver.

-Però sobretot fou un novel·lista en castellà notable, amb una obra abundant i avui poc coneguda. Joaquim és conegut internacionalment per El arte de fumar en pipa, un llibre exquisit dins la línia de l'humorisme anglosaxó.

-I què me'n dius, de Miquel Villalonga?
-Era un militar ensofronyat i absorbit per l'atmosfera enrerida de la sala de banderes i els escalafons. Segurament és el millor estilista del castellà, entre nosaltres. Observa les reedicions, dins els darrers anys, de Miss Giacomini i Autobiografia. I encara potser es podria salvar de l'oblit Absurdity Hotel...

-La vostra postguerra em consta que fou dura. Tant en català com en castellà.

-Certa. Però això no autoritza a oblidar la importància de dos grans humoristes: Tòfol Serra i Joan Bonet. A partir d'ells, i dels anteriors esmentats, i també de Llorenç Villalonga, hom ha pogut parlar de la nostra tradició humorística en castellà.

-I després, quins són els millors que vénen.
-Hi ha bons articulistes de premsa, en castellà: Josep Melià Pericàs i els germans Andreu i Gabriel Ferret Sobral.

-Gosaries dir que tota aquesta tradició sintetitzada arriba fins avui?

-Sí. Avui per avui, mereixen esser llegides les proses d'Enric Lázaro, Eduard Jordà, Josep C. Llop i Romà Piña Valls.

-Deduesc que ambdues llengües han tengut una continuïtat paral·lela.

-El que acabes de dir em sembla exacte.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris