algo de nubes
  • Màx: 25°
  • Mín: 22°
18°

El perdedor

El 13 de febrer de 1898, en Jaume Pinyol i na Rosa de Cartagena comprengueren que la seva història d'amor no podia acabar mai bé. Fins aleshores havien superat tots els entrebancs, alguns dels quals, sobretot per a ell, havien comportat vergonya i dolor. El pare de Rosa era caporal de la Guàrdia Civil, i havia arribat al poble (un poble del Pla de Mallorca), després de perdre a Barcelona la dona, per càncer, i la reputació, ja que s'havia distingit per la seva crueltat en la repressió d'avalots i protestes obreres. Procedia de Cartagena, un lloc obscur. En arribar al poble va marcar immediatament el seu territori. Va donar una pallissa de ca al geperut de Can Pinta perquè havia robat un paner de cireres del corral del Rector, i va amistançar-se amb sa madona de sa Farinera, una quarantina amb cabals, que demanava guerra a causa del seu matrimoni esguerrat amb un home que s'havia posat nial. Sa madona tenia un fill, en Pere, que pretenia na Rosa. Naturalment, el caporal volia que la filla li correspongués, cosa que ella hauria fet de bon grat, cas de no haver-li robat el cor aquell pelacanyes d'en Jaume. El caporal s'havia acostumat a desviar el curs normal de la història, de manera que va clavar diverses pallisses de vencís a en Jaume per fer-li entendre que na Rosa no era per a ell. Tanmateix, aquest no va donar-se per assabentat, i es conhortava pensant que el posaria a dieta de pa dur, quan, en ésser vell, demanàs aixopluc a la filla, la seva esposa. El 13 de febrer de 1898 cridaren quintes i va comprendre que havia perdut. Se n'havia d'anar a la guerra de Cuba, amb l'agreujant que sa madona de sa Farinera va pagar les mil cinc-centes pessetes que valia la quota del seu fill. De manera que en Pere es quedaria sense rival i podria disposar de tot el temps del món per a convèncer na Rosa dels avantatges que comporta casar-se amb un ric. Els darrers dies d'en Jaume en el poble foren un infern. Finalment, na Rosa, convençuda que es casaria amb en Pere perquè Déu ho havia disposat així, li va fer dos obsequis: el de la seva virginitat i una pastilla de sabó perfumat, del que ella usava, perquè el portàs sempre a la motxilla. Les coses succeïren tal com estava previst. Na Rosa i en Pere es casaren tan bon punt en Jaume va partir cap a la guerra. El matrimoni va tenir fills, i mai no estigué mancat de feina. Poc abans que el caporal es jubilàs, l'amo de la farinera va aparèixer penjat a ca seva, d'una biga del sostre, cosa que va facilitar la integració d'aquell a la família. D'altra banda, d'en Jaume no se'n va saber res més. Va acabar la guerra i tornaren els soldats, però ell no va tornar. Inicialment el donaren per desaparegut, més endavant per mort. Tanmateix, havia aconseguit sobreviure. Va ésser fet presoner, després del desastre espanyol de la Loma de San Juan, i traslladat als Estats Units, concretament al camp de concentració de Parramore Island, a Portsmouth (New Hampshire), d'on va aconseguir evadir-se. A partir d'aquí ningú no en va saber noves, d'ell. Va ésser quan se'l donà per mort. I no ho era, és clar. En realitat, havia travessat milers de quilòmetres fins a instal·lar-se a l'Argentina. Allí va aprendre a cavalcar, a disparar i a fer jocs de mans. Trenta anys després de la seva desaparició, va arribar a Mallorca un personatge ben singular. Era vellet, amb barba blanca i vestia com Búffalo Bill. S'anomenava «Caballero Mágico», i feia jocs de circ i d'entreteniment amb la col·laboració d'un poni anomenat «Chocolatito». Un dels números de més èxit requeria la col·laboració de les espectadores. «Caballero Mágico» feia que es col·locassin en rotlle i, acte seguit, ordenava a «Chocolatito» que assenyalàs quina era, de totes elles, la més guapa. Aleshores el poni passava per davant totes i, en una segona volta, es detenia davant l'elegida. Gairebé mai no s'equivocava, cosa que provocava mostres d'admiració i d'entusiasme per part dels espectadors. Era el moment que «Caballero Mágico» aprofitava per besar la guanyadora i lliurar-li un obsequi, que tant podia ésser un clavell, una pinta o un mocador. «Caballero Mágico» i «Chocolatito» actuaren a infinitat de teatres i de places públiques de Mallorca. Un dia, actuant en un poble des Pla, va trencar-se la rutina dels èxits. «Caballero Mágico» va situar en rotlle totes les dones (joves i velles, guapes i lletges) presents a la sala, i va ordenar quelcom especial a «Chocolatito». Aquest va renillar, inquiet, i sense fer cap volta prèvia va situar-se davant una dona ja madura, amb el cabell blanc i la cara solcada d'arrugues. Era na Rosa de Cartagena, actual madona de sa Farinera. Els homes escridassaven «Chocolatito» i el punyien amb la punta dels bastons, perquè era evident que n'hi havia de més joves i de més guapes a la rotllada. Tanmateix, l'animal no va rectificar, i «Caballero Mágico», malgrat la xiuladissa, va lliurar a la madona el regal pertinent: una pastilla de sabó perfumat de les d'un temps, i una besada, una mica més càlida que les que acostumava a prodigar. Els aplaudiments substituïren els xiulets, i tothom va felicitar la madona, descomptant l'amo en Pere, el seu home, que semblava abstret. L'endemà, «Chocolatito» va aparèixer mort a la pallissa de la fonda. Tenia el ventre inflat i la llengua i els ulls grocs. El manescal no va tenir dubtes en el diagnòstic: mort per enverinament. I, després d'unes breus comprovacions, va poder ésser més explícit: algú li havia enverinat l'aigua durant la nit. La tragèdia va commoure el poble, i qui més qui menys volia testimoniar el seu pesar a «Caballero Mágico». Això no obstant, no va poder ésser localitzat fins l'horabaixa, a l'estació, quan era a punt d'agafar el tren que el portaria a Palma. L'acomiadaren amb un aplaudiment clamorós, que no va cedir fins que el tren era enfora, enfora. Aquell va ésser un dia força emotiu. I no sols per l'enverinament de «Chocolatito», sinó també per l'assassinat de l'amo en Pere de sa Farinera. El trobaren el mateix vespre, en el magatzem, amb un tall al coll. S'havia dessagnat entre dos sacs de farina, potser als voltants del migdia a jutjar per l'espessiment de la sang. La Guàrdia Civil va fer moltes indagacions, però no en va treure clarícia. El cas es va arxivar, i així que anaren passant els anys únicament se'n parlava les vetllades d'hivern, entorn del foc. També es parlava de «Caballero Mágico», del qual no se n'havien sentit cantar galls ni gallines. Algú el va relacionar amb en Jaume Pinyol. Assegurava, aquest algú, que no havia mort a Cuba i que era a la Misericòrdia. Va córrer la brama, però no va reeixir perquè era massa fantasiosa. Els anys que encara va viure, la madona de sa Farinera va dur la tragèdia amb força dignitat. Solitària i extravagant de mena, ningú no va estranyar-se quan, a les portes de la mort, va demanar que li rentassin la cara i el coll amb aquell sabó que s'havia guanyat per guapa. Volia emportar-se'n l'aroma a la tomba. Ho va dir amb un fil de veu. I les comares que l'envoltaven, s'apressaren a acontentar-la.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris