nubes rotas
  • Màx: 23°
  • Mín: 23°
24°

PSOE: segon cafè per a tothom

Per presentar segons quines parts, presumptament estel·lars, del seu programa electoral, no feia falta que els dirigents socialistes interrompessin el llarg descans nadalenc, d'any nou i de reis. La proposta del PSOE que els tribunals superiors autonòmics siguin l'última instància judicial és la més palpable mostra de la frivolitat amb la qual actua el partit de Zapatero. Els socialistes no saben com oposar-se a la pressió que els fan els conservadors i han optat per la fugida... cap enrere: el cafè per a tothom. Si no va funcionar fa un quart de segle, com volen que ara vagi bé? De fet, el principal problema actual de l'estructuració política i institucional d'Espanya ve d'aquell cafè aigualit, que se basà en l'aplicació pràctica de la teoria ideològica defensada per qui ara n'és el principal crític no nacionalista: Miguel Herrero de Miñón. En síntesi i en paraules seves, de gener de 1976, consistia a «superar fetichismos históricos» (referint-se als estatuts d'autonomia republicans basc i català) a través de la «generalización» del «hecho regional» (autonomia) per a tot Espanya, que havia de començar (quines coses) per Balears, una estratègia que assumien tots els que aleshores es deien «reformistes», entre els quals s'hi trobaven Manuel Fraga o Josep Melià, entre molts d'altres i només per citar dos casos coneguts per tothom i separats per molta distància ideològica però units en allò que se'n deia la necessària «regionalización». Aquell primer «cafè per a tothom» era producte de la por als militars i a les altres forces involucionistes. Se pensava que la generalització autonòmica seria més mengívola per a totes les forces negres. I sí, més o manco ho va ser. Però fracassà en allò que se suposava que aconseguiria: donar conhort a les ànsies nacionalistes allà on existeixen, i no més, de forma majoritària: Catalunya i País Basc. Ara el PSOE torna a proposar quelcom molt semblant. Per intentar sortir de la pressió del PP que el vol igualar al nacionalisme, s'inventa això «d'última instància judicial» per a tothom, l'hagi demanada o no. Els socialistes segueixen sense voler veure l'evidència: l'uniformisme involucionista del PP no se combat amb l'uniformisme reformador. Això no és federalisme ni per aproximació. És un nyarro que dóna pólvora electoral al PP i, a més, no arreglaria mai res, si és que hipotèticament se posàs en marxa, els déus no ho vulguin, qualque dia. Perquè la justificació (per dir-li qualque cosa) «ideològica» que així «s'acosta la justícia al ciutadà» és una de les típiques sortides del pas que els polítics diuen per no dir res quan no saben què han de dir o no tenen una idea per transmetre. La proximitat de la gestió política o, pel cas, de la màxima instància judicial no és un valor per si mateixa. Hi ha països on els seus ciutadans demostren voler-les continuadament a través del seu vot, com Catalunya i País Basc. I hi ha regions (Balears, sense anar més enfora) on els seus votants no la volen. Quan se dóna allò que no se vol a algú, aquest en fa mal ús. Que és el que ha passat aquí amb molta part de la gestió autonòmica. Però per no desviar qüestió, el poder judicial, pensem per un moment que si sense tenir autonomitzat el poder judicial a Balears ja hem tengut en els últims anys suficients mostres de com la justícia balear és molt «autòctona» (Bitel, Formentera, Sóller, Calvià...), què passaria amb el desbarat socialista fet realitat? Fa feredat imaginar-ho. Com escrivia fa setanta anys el diputat illenc del PSOE en el Congrés, Alexandre Jaume, hi ha nacions diferents a la castellano-espanyola, com són Catalunya i País Basc, que necessiten l'autonomia política perquè la volen els seus ciutadans, però donar-la a les regions els ciutadans de les quals, com Balears, no demostren voler-la, només seria donar l'instrument més potent al caciquisme perquè ofegàs més encara aquests mateixos ciutadans. No li faltava raó. El PSOE hauria d'asserenar-se. Ara ja és impossible per la proximitat de la derrota electoral. Però en els pròxims anys necessita traquil·litat per sotmetre's a un règim molt estricte que li permeti engreixar ideològicament i políticament el seu cos esquelètic actual, fins tenir el pes suficient com per enfrontar-se als músculs del PP. Posant-se, com fa ara, un cridaner vestit taronja i cantant el «hare krishna» de «tribunals suprems per a tothom» no aconseguirà dissimular que pateix una forta i preocupant anorèxia.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris