lluvia ligera
  • Màx: 21°
  • Mín: 20°
19°

Il·lusió ve d'il·lús?

En aquestes hores, els privilegiats nins i nines del nostre entorn celebraran, sense entendre gaire, la fugaç passada dels Reis. Aquests personatges de cada any s'allunyen més de l'imaginari que configura usos i costums de la nostra opulenta societat. Són condemnats a conviure, amb el desavantatge de la uniformització mundial, amb els nous rituals i amb les noves litúrgies suportades per grans empreses. Ja no hi ha límits. No sabem si qui ens parla des de la pantalla del televisor aporta la seva opinió, la del client que amb publicitat l'ofega o la del propietari que ho és alhora d'indústries i empreses de serveis necessitades de disciplinats i uniformats consumidors. Tal vegada per això, la tradició del Reis Mags encara és més màgica. Si sempre ha fugit esperitada de qualsevol raonament i anàlisi, ha contradit lògiques i enrevessat explicacions, ara també es passa l'opressiva moda per l'entreforro. Basta veure com de les nostres balconades pengen personatges objectivament sinistres, que són els parents, envermellits i nadalencs, dels perversos nanets que omplen importats jardins i hipotecades pasteres de xalet «endossat». El merchandising vengut d'Orient -plàstic efímer i mecanismes més efímers encara- no pot fer excepcions a la norma mundialitzada i ens envaeix de Pares Noë, banyuts remugadors i trineus impossibles en aquestes latituds (fins que la Unió Temporal d'Empreses PP-UM faci pistes d'esquí, que tot arribarà). Però els infants encara estiren el coll per la cavalcada que ahir travessava les nostres ciutats i pobles, mentre el calfred els enrampa l'enteniment. El vespre, quan la son els enterboleixi els sentits, escoltaran renous incocebibles i articularan itineraris impossibles. Tot perquè la il·lusió no entén de mides ni de possibilitats. Ni la dels infants ni la dels adults, si encara la mantenen.

Jo mateix, sense anar més lluny, m'ompl d'il·lusió esperar que d'Orient encara vénguin bones notícies. Potser no les duran ni reis ni presidents, però necessitam, amb urgència, que en vénguin. Per ara, i perquè no està bé que els Reis no m'hagin duit res, d'un Orient més llunyà encara (tant, que quasi guaita per Ponent), m'han deixat un exemple de dignitat en un petit racó del diari. No és gaire, però saber que els jutges deBrasiconsideren un deure de reciprocitat fitxar i canar tot quant ciutadà nord-americà entri al país, m'ha regalat un alè i un somriure, que no és poc. Tampoc no és l'hòstia, ja ho sé. Ni la multilateralitat no s'imposa com una realitat fora de la qual només queda la barbàrie, també ho sé. Però m'ha fet il·lusió saber que hi ha vida intel·ligent fora de la nostra ofegant galàxia d'escolanets i meritoris llepaculs. De més a prop, poques il·lusions, la veritat. Malgrat que visc amb l'esperança de veure com els fills dels usufructuaris del govern i del poder, un dematí d'un dia com avui, obriran els regals amb presses i, quan papers i capses omplin el terra, es giraran cap als seus pares i amb veu entretallada demanaran: tot això per jugar on?

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris