cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
17°

La poesia sense trampa

Cerc material per a un pròleg que m'ha demanat qualcú a qui no puc negar-me i trob o més aviat em top -un literat diria: em cau a les mans- el darrer volum de Lluís Alpera, de títol una mica decadent, Els bells papirs d'Alexandria, amb un vers de Pablo Neruda, «Recomienzo las vidas de mi vida», que m'obliga a replantejar-me el valor indubtable del llibre i, en definitiva, la conveniència -o fins i tot una certa necessitat moral, segurament sui generis però no per això menys exigent (els escrivents també estam sotmesos a algunes necessitats morals, a alguns imperatius)- de fer-ne algun comentari.

Vaig a les meves prestatgeries a treure'n els llibres anteriors que tenc del poeta de la Universitat d'Alacant i, sense proposar-m'ho, em trob començant el 2004 reordenant els volums de la parenta pobra catalana actual, dels quals en tenc un fotimer, de més a més en constant expansió. I constat tanmateix que una sèrie d'amics i companys d'escriptura tal vegada fa un cert temps que callen o, almanco, no publiquen. Miquel Cardell, des de Sota la volta de ferro (2000, però l'original del qual data de 1991-1994); Antoni Nadal, des de Deute de natura (1999); Hilari de Cara, des de Bolero (1998); Xavier Abraham, des de De matinada, baix el persistent reflex del semàfor en vermell, penjat del «mòbil», cridant-te... (1998), formen part d'aquesta nòmina d'aquells que tenen ben demostrat que poden contribuir i que, per les raons que siguin -sens dubte ben respectables- darrerament no contribueixen. No es tracta de censurar ningú; ben al contrari, es tracta de treure's el barret davant tot el que ja han aportat i he de confessar -si m'és permès- una certa recança pel seu silenci.

Sense comptar el darrer, el que vull comentar, tenc set altres volums de Lluís Alpera, però ara sols n'esmentaré dues antologies: Dades de la història civil d'un valencià (1980), amb una lletra oberta de Salvador Espriu i un pròleg -molt seu- de Josep M. Llompart, escrit «en aquest clivell de la Serra de Mallorca», a Deià, i 50 poemes. Antologia (1992), a cura de David Castillo, Vicent Escrivà i Enric Balaguer. Cal esmentar-los perquè es tracta de dos reculls que compleixen eficaçment la seva funció d'introduir el lector en el món de Lluís Alpera, tot donant-ne una visió de conjunt prou ajustada.

El fet que la seva incorporació al món universitari es produís a Madrid -allotjat en el col·legi universitari per a estudiants treballadors Antonio Rivera, assessorat pel pare Llanos-, i on «fou decisiva» (són paraules de l'interessat) la seva relació amb Jaume Vidal Alcover, que preparava oposicions al col·legi major Cèsar Carlos (i que, per cert, el posà en contacte amb Manuel Sanchis Guarner), així com també el seu compromís inicial amb la poesia social, són dos factors que segurament han influït negativament en la recepció de la seva escriptura. Que un escriptor català hagi passat per Madrid, a partir de 1940, ha estat i està mal vist. I també, a posteriori, el compromís amb la poesia social (i cal reconèixer que el de Lluís Alpera va ser dels més forts).

Els bells papirs d'Alexandria, ara editat per separat dins la col·lecció Balenguera, després d'una primera edició dins Cavalls de l'alba (un volum que confés que em va passar per malla), és un llibre molt de tornada, on -com apunta molt encertadament Antoni Vidal Ferrando (el qual, per cert, podem afegir també a la llista dels poetes que fa algun temps que tenen una mica abandonada a la parenta pobra o a la parenta rica) en el seu pròleg-, Lluís Alpera sembla trobar-se radicalment tot sol, en una soledat «que el poeta haurà d'assumir definitivament perquè ja no li queden més viatges. D'una banda, perquè, de qualque manera, taca no ha existit més enllà dels confins de la seva fantasia; de l'altra, perquè 'la fera que esglaia/ els habitants dels rius i la mirada generosa' amenaça els seus dies mortals».

Lluís Alpera ho reconeix des del pòrtic que obre el llibre: «Sense alè, i cada cop més escèptic, / t'encares, ara sí, al darrer viatge». I la seva honestedat envers si mateix -perquè tot poeta vertader no pot deixar d'autoincrepar-se- és total: «Vell torsimany de monòlegs i palaus de cristall, / allibera't de les imatges d'arrop amb talladetes!». Així, el discurs d'aquest llibre ha d'inspirar necessàriament una certa melangia, indefugible del tot. Però també alguna cosa més viril, «mig amagat el llamp que penja entre les cames». Naturalment, l'acostament de «la fera que esglaia», tampoc no pot fer renunciar a recomençar les vides de la vida, com aconsella Neruda en el vers que encapçala la segona part. Una segona part en la qual cal destacar el poema IV, i especialment els dos versos següents: «On és la teva joia per la rosa salvatge? / Allibera't de l'escut d'un posat digne». Sí, com indica Vidal Ferrando, «parlam d'una poesia sense trampa». Que no és poca cosa.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris