lluvia ligera
  • Màx: 22°
  • Mín: 22°
21°

El tripartit català

És sobretot una interpretació interessada del PP la impulsora de les comparacions entre l'acord del Tripartit català i el Pacte de Progrés balear. Si aquell va fracassar, mala cosa serà tot allò que hi tengui semblances. Aquesta és la tesi. Tesi difícil de sustentar perquè les diferències entre ambdós acords són més nombroses que les semblances. Per començar, el pacte balear el feren uns quants partits contra el mal absolut, el PP, paper que a Catalunya ningú no atribueix a l'exclosa CiU; per comprovar-ho basta observar que les molt matisades crítiques al pujolisme han anat acompanyades sempre d'elogis, respecte i consideració al president sortint. Tampoc no tenen gaires semblances els partits que han fet de frontissa («bisagra» en diu Ma. Antònia Munar als seus parlaments, a diferència de Carod que té un català impecable, i això també compta). No hi va haver, en el cas d'UM, més opinió que la de la direcció, i els advertiments de desgast electoral només provenien d'indocumentats interessats; en canvi, entre l'electorat d'ERC hi haurà nombroses desercions, almenys en les pròximes eleccions generals. Aquesta diferència serà important a l'hora de governar, perquè ERC se sent observada i Carod no admetrà la més mínima dissensió entre els partits del pacte, a diferència del PSM i els Verds que les fomentaven. L'homogeneïtat del Tripartit català (fonamentada en una cultura política molt compartida i una experiència reeixida de governs municipals) és molt superior a la del pacte balear, i, si no ho fos, aconseguir-la seria el primer objectiu dels tres protagonistes. Aquesta serà, al meu entendre, una de les diferències més decisives de cara als futurs resultats electorals: l'interès egoista de cada partit per aconseguir vots l'empenyerà a mostrar-se solidari i cohesionat amb la resta del govern, just el contrari de l'estratègia suïcida del PSM de desmarcar-se contínuament dels seus socis per mirar d'incrementar la seva parròquia: això només està a l'abast d'aquells partits que poden canviar de bàndol, i el PSM no estava en aquesta situació (encara que el seu entorn va arribar a intentar fer creure que era possible entendre's amb el PP!). Fins aquí, doncs, és difícil trobar arguments contundents per anunciar el fracàs del Tripartit català, sobretot si tenim en compte que els consellers no són, en principi, pitjors que els del darrer govern pujolista (on almenys Economia, Educació i Cultura han estat de molt baix nivell); així i tot, aquest és un punt que no tenc gaire clar perquè, malgrat les crítiques que li he dirigit, Damià Pons no va ser un mal conseller, però sembla que el sector educatiu ha girat l'esquena al PSM. El pronòstic sobre el futur del Tripartit només podria canviar si l'actuació de l'oposició fos brillant i efectiva. El pacte balear tenia molta autosuficiència i un enemic difícil: el partit que governava a Madrid i que tenia la clau del calaix i de les televisions. No sembla que CiU tengui unes armes semblants per erosionar el Tripartit. De fet, gairebé no té capacitat de maniobra. Com bé analitzava el professor J. A. González Casanova a l'Avui, en la política estrictament catalana, CiU només pot intentar, en la reforma de l'Estatut, exagerar el nacionalisme per mirar d'aparèixer més radical que ERC, cosa difícil, i contraproduent si amb posicions sobtadament extremades bloqueja aquesta reforma. Pitjor ho té encara al Congrés de Diputats on, descompant un possible increment d'escons immediat, després de les pròximes eleccions no sabrà com ha de jugar les seves bases, sobretot si no hi hagués majoria absoluta: totes les opcions són dolentes per a CiU que, si obté millores per a Catalunya a canvi dels seus vots, en traurà profit el govern de Barcelona, i, si fa com fins ara una política de suport gratuït a la governabilitat de l'Estat, ja s'ha vist com li va. No s'han de menystenir, en aquest sentit, les immenses possibilitats que té Maragall d'erosionar l'oposició de CiU al Parlament de Catalunya: si deixa de banda Artur Mas per donar més protagonisme a Piqué, les forces de CiU i del PP es podrien equilibrar de manera que el PSC-PSOE quedàs com l'únic partit gran i vencedor predeterminat en futures eleccions. Això hi ha, i això hi haurà a Catalunya si la guerra del nord no fa canviar molt les coses.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris