cielo claro
  • Màx: 18°
  • Mín: 18°
18°

L'art contra el temps

D'entre les -poques- maneres de ser original, segurament la més recòndita i profunda és ser fidel a la tradició transferida per bons mestres i perllongar-la amb un accent propi. No sempre es reconeix aquesta originalitat silenciosa, perquè la precipitació pròpia del temps regularment la declara inexistent, i l'obra que inspira sol ser tatxada de moltes inexactes maneres: mimètica, continuïsta, academicista, gregària, etc. Ja fa una sèrie d'anys que servidor vaig tenir la fortuna de conèixer un pintor, Alceu Ribeiro; i la seva obra, que amb una humilitat lluminosa i un respecte no servil fa una passa més en el camí assenyalat pel seu mestre, el pintor uruguaià Joaquín Torres García, el reconeixement del qual a nivell internacional creix cada dia, per ventura lentament, però amb una solidesa inexpugnable. Crec que l'obra d'Alceu Ribeiro assoleix de manera fèrtil aquest objectiu, tan aparentment simple, d'eixamplar el món de Torres García. No és poca cosa, perquè equival a dir guanyar per a l'art -per a l'home- alguns territoris fins ara inexplorats. Hi ha unes qualitats lumíniques en la pintura d'Alceu Ribeiro -un tel de grisos que us assenyala el misteri de les coses- i una organització específica de la mirada, que no trobareu en cap altre pintor. Vull dir que, assossegadament, ha fet algunes aportacions no gens negligibles. D'altra banda, no he conegut mai cap persona tan agraïda al seu mestre com hi està Alceu Ribeiro a Torres García, el 'viejo maestro'. I com que crec que la gratitud és la cristal·lització de les millors virtuts de la persona -començant per la generositat-, servidor sent per Ribeiro un respecte quasi religiós -a part d'un afecte inevitable en totes les persones que el tracten. Del seu mestre, Ribeiro n'ha heretat una filosofia que s'expressa en grans coses i en coses petites, com tota filosofia digna d'aquest nom. Ribeiro ha heretat del viejo maestro un hàbit peculiar, pintar una obra -ni que sigui una miniatura- el dia 31 de desembre i una altra l'endemà. No importa tant que es tracti d'una obra inspirada com de plantar-se al taller i enarborar els pinzells per fer front a la fragmentació maligna del temps. És una forma de neutralitzar unes dates que emblematitzen el pas del temps i el camí vers l'ineluctable. Més enllà de l'anècdota de l'artista signant un quadre el trenta-u del dotze i un altre l'u de l'u, hi ha aquest propòsit de plantar cara al temps fent alguna cosa que el temps per ventura no podrà destruir -l'art. Aquest tomb d'any, Alceu Ribeiro haurà fet, com fa molts d'anys, dos quadrets que han evitat la solució de continuïtat del curs de la vida. És la paràbola i l'actitud més reconfortant de totes quantes aquests dies volen tocar la nostra sensibilitat.

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.

Comenta

* Camps obligatoris