nubes dispersas
  • Màx: 23°
  • Mín: 13°
14°

Per una nova estratègia cívica

Durant l'acabament del franquisme, el gruix de l'activitat democràtica i democratitzadora queia damunt la responsabilitat d'organitzacions civils com sindicats clandestins o, fins i tot, associacions de veïnats. Amb la mort de Franco aquestes organitzacions nodriren de dirigents els partits polítics d'esquerres. La dreta, per la seva part, assimilà a la democràcia les restes del franquisme pur i molts dels buròcrates apolítics que havien medrat a la seva ombra. Era natural que l'esquerra centràs la seva acció política en el camp de l'associacionisme que, tanmateix, havia estat la matriu d'on sortiren la majoria dels dirigents demòcrates. Aquesta era la qüestió: esquerra i democràcia varen ser sinònims molt de temps per culpa de la projecció del franquisme damunt la dreta. L'esquerra, d'aquesta manera, tenia l'estratègia d'arribar al poder aprofitant la simbiosi que mantenia amb molts de moviments ciutadans (culturals, ecologistes, gremials...) amb els quals compartia molts d'objectius. El PSM, per exemple, va néixer i va créixer així: per això és tan ecologista, marxista, feminista, catalanista o, fins i tot, futbolista. En principi, no era una mala estratègia: mobilització ciutadana i iniciativa política es potenciaven mútuament i el final del trajecte era l'hegemonia d'aquell complex politicociutadà que cohesionadament assoliria el poder i solucionaria els problemes ancestrals que la dreta havia generat. Això ha deixat de ser vàlid perquè els partits i les organitzacions que havien de ser afins i cohesionats no han resultat ser els maresos ben encaixats que formaven l'edifici del progressisme, sinó elements dispersos que estiraven més cap als seus interessos particulars que cap a un projecte comú finalment boirós. I l'immens error dels partits polítics actualment és que no han gosat posar aquesta reflexió damunt la taula i intenten reincidir en l'antiga estratègia (exemple: la clara identificació del PSM amb el moviment antiautopistes) per sortir de la crisi de la derrota. L'inconvenient és que ara tothom ja sap on condueix aquesta estratègia, que no és, precisament, a la solució dels problemes de Mallorca (per exemple: les carreteres exactament iguals que quatre anys abans), cosa que la fa poc engrescadora. Però no només han estat l'egoisme i la incompetència els defectes del conglomerat civicopolític que ha fet com que feia costat al Pacte de Progrés. També hi ha hagut un pervers maniqueisme en tota aquesta concepció de la lluita política. L'apropiació per part de l'esquerra d'alguns objectius assumibles per la generalitat de la gent ha decantat d'aquests objectius moltes energies que ara es veuen ben necessàries. Estic pensant en qüestions com la llengua o l'autogovern que, en principi, haurien de ser vistes amb la mateixa simpatia per la gent de centre, de dreta o d'esquerra. Aquest ha esta el pecat de la imatge de totum revolutum que ha arribat a la societat mallorquina, que percep, encara que no sigui cert, que GOB, Obra Cultural, PSM, Unió de Pagesos i tots els afegits que vulgueu, són, més o manco, una mateixa cosa. Per motius moltes vegades interessats, la llengua i l'autogovern han estat sempre al bell mig de la lluita partidista i, per molt que algun militant d'UM o del PP estigui a favor de la nostra llengua o d'un tracte fiscal espanyol més just, difícilment ho voldrà proclamar en manifestacions on sap que toparà amb l'hostilitat dels representants de l'ortodòxia ecologicocatalanista, que els rebran com a encimentadors de marca major. La derrota del Pacte de Progrés només ha produït una decepció incapaç de generar res que no incrementi la crispació política en la nostra societat. I aquesta crispació i l'agressivitat resten defensors a la nostra llengua i a l'autogovern. Això ens pot fer perdre la gran oportunitat històrica que representa la pròxima reforma de molts d'Estatuts d'Autonomia i les noves regles de finançament autonòmic que s'instauraran. Vist el fracàs d'altres opcions, és més necessari que mai crear espais de convivència i de treball compartit per independents i gent de tots els partits on la crispació per les autopistes o per un model econòmic més o menys desenvolupista pugui ser deixada de banda i no interfereixi en la defensa de la llengua i de l'autogovern, objectius que haurien de reunir tots els aliats possibles abans que la destrucció de la nostra identitat no fos irreversible. Dimecres passat, Miquel Payeras es queixava que «els partits derrotats no han estat encara capaços d'haver entès què havia passat, el perquè i, sobretot, què podien fer amb vista al futur». Consegüentment, deia que «era l'hora de les fundacions, grups o, si se vol, de la vertadera societat civil». Hi estic d'acord, però també crec que han de ser organitzacions noves (i necessàriament creades a contracorrent) les que facin aquesta tasca, organitzacions capaces de comprometre la majoria de ciutadans, i molt especialment aquells que per militar en el centre o la dreta fins ara s'han automarginat de la lluita cívica. Només així aconseguirem aparèixer com a majoria allà on realment som majoria.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris