algo de nubes
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

El constitucionalisme obligatori

Ho ha dit el mestre Savater: «(...) el més urgent no és ara canviar la Constitució perquè s'acomodi a la realitat, sinó corregir la nostra realitat perquè s'acosti de nou als paràmetres constitucionals». Som dels qui sempre es consideraran deixebles de Fernando Savater -i més encara del Savater que ens presentà Stevenson i Voltaire i tants altres éssers imprescindibles, i amb qui compartim l'entusiasme pel proscrit Brown i l'astut Holmes- però aquesta seva deriva cap a l'únic constitucionalisme que ara com ara se'ns permet si no volem ser sospitosos d'algun previsible delicte és tan inexplicable com imprevist. I a més resulta que n'hem de ser tan entusiastes, del text constitucional, que ja ha començat la reivindicació que si la realitat no acompanya el text, pitjor per ella.

La primera crítica és dels qui hi veuen, en aquest fervor pel constitucionalisme obligatori, una mera discussió nominal: el que es tracta d'encaixar-hi és una molt determinada interpretació de la constitució, perquè és doctrina prou acceptada entre els experts que el text constitucional del 78 és prou ampli per permetre, en molts temes (alerta: de cap manera en tots!) lectures molt diverses. L'alternància de governs provarà, a la llarga, que s'hi poden acoblar polítiques de llibertats, econòmiques, de desenvolupament autonòmic, o educatives, força divergents, des del més conegut dretanisme fins a progressismes que superarien tots els països del nostre entorn. Que això no s'hagi esdevingut, que no haguem comprovat aquestes possibilitats (o que n'haguem comprovat les més restrictives, com hem patit els últims anys en la infernalització creixent dels nacionalismes no radicats a Madrid, aquests que Savater anomena «nacionalismes asilvestrats»), no és culpa del text constitucional, diuen. La precisió que molts dels bisbes d'aquesta religió constitucional provenen de les antípodes de la democràcia, o van bel·ligerar-hi en contra, com el mateix J.M. Aznar, és tan evident que no requereix cap comentari. Però si la discussió no és només un joc de paraules, l'adhesió a aquest constitucionalisme obligatori és més escandalosa i contradictòria, perquè el nucli de la discussió no és que alguns articles s'hagin contravingut esporàdicament, sinó que bona part del text no s'ha complit de ple mai: la informació veraç des de les televisions públiques (mudada per múltiples variants de l'urdacisme), el funcionament democràtic dels partits polítics, drets com el treball o l'habitatge, la protecció de les llengües diferents a l'obligatòria, la tasca del fiscal general i altres aspectes més puntuals són anhels que aquesta constitució encara no ha infantat. Hem assumit que ens morirem sense explorar el finançament dels partits polítics i sense unes televisions públiques lliures i plurals i no manipulades ni manipuladores (i veritablement públiques), i la constitució que digui missa, o que hi sigui llegida en els púlpits. I ja que hi som en els aspectes puntuals: quan les lleis autonòmiques legalitzen una construcció que els tribunals han ordenat derruir, a Eivissa o a Llucalcari, la constitució també fa figa.

Entre els qui s'han avingut a aquest constitucionalisme obligatori -i de retop acrític, oblidadís, conservador, reiteratiu i sospitosament perfumat- també hi ha els qui hi veuen, en la constitució, un atzar més que acceptable a penes la compares amb els mals que en suposaria l'absència. Cap resposta millor, per aquest conformisme, que la dita anglesa que tot és empitjorable. Ja ho sabíem. En realitat la dita significa, en la interpretació més intel·ligent, que tot és millorable, és clar.

Tornant a Savater. Part de la feina del mestre és encaixar les crítiques dels deixebles, també dels qui no aspirem a abandonar aquesta condició. Coneixem la difícil situació del mestre, i n'admirem la valentia. Però no ens agrada el constitucionalisme obligatori, per més d'un i més de cent motius. Com no li agradava a Savater la ignomínia que significa que només els gibraltarenys tinguin dret a Espanya a ser anglesos, ni l'oblit d'aquella afirmació -també seva- que la democràcia es perfecciona radicalitzant-la. I perquè com deia el seu mestre, i nostre, Cioran: Qualsevol que digui nosaltres menteix.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris