muy nuboso
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
18°

El teatre i la memòria que ens fa estar vius

Arthur Miller deia en una entrevista recent que entén el teatre com una reflexió sobre l'ésser humà i els seus condicionants, sobre el seu interior i les coses que l'envolten. I, en efecte, els grans personatges del teatre parlen de passions humanes, de belleses, de conflictes, d'existència, de l'home a la Terra. Es tractaria, doncs, de fer un teatre viu i fonamentat en la paraula, que permetés als actors basar la seva feina en el màxim de la capacitat emocional. A Ciutadella aquest cap de setmana, i a la degana entitat cultural del Cercle Artístic, es falla la XXVIII edició del Premi Born, que l'any passat guanyava Llorenç Capellà amb Un bou ha mort Manolete. Fou una gran notícia per al teatre de les Illes, ja que feia denou anys que cap autor balear no obtenia aquest guardó. L'any 1983 l'havia aconseguit Alexandre Ballester (L'única mort de Marta Cincinnati) i abans Miquel López Crespí (Les Germanies, 1975), Antoni Mus (Els lleons, 1974) i Joan Mas (Sopar agre, 1971). Però aquesta gran notícia no ha tingut el colofó necessari a tota proposta teatral: la posada en escena de l'obra guanyadora.

A ses Illes hi ha grups i persones capaces de fer un salt endavant considerable en matèria teatral; cal fer que açò sigui possible. S'ha de formar un públic que ompli cada vegada més els espais teatrals, i s'han de facilitar les ocasions perquè es generi l'hàbit d'anar al teatre. No era raonable ni just que els millors grups de les Illes no poguessin actuar a les altres Illes, i també a Catalunya i al País Valencià. O fins i tot més enllà del nostre propi territori lingüístic. I pel que fa a la llengua, val a dir que s'ha incrementat molt significativament l'ús del català en l'àmbit teatral. Darrerament, es dibuixava -amb clarobscurs, certament- un horitzó d'esperança per al teatre a les Illes. No seré jo qui negui el treball que el Pacte de Progrés hi va fer des de l'àrea de cultura. Tampoc no era difícil millorar-ne la situació perquè gairebé es partia de zero. I sí, es van començar a teixir els fils d'una tasca que havia de donar com a resultats, entre d'altres, la creació de circuits estables, el suport a la realització de muntatges, avançar en la professionalització de la gent de teatre amb plantejaments més rigorosos i, sobretot, anar consolidant un públic. En efecte, es començava a fer camí, el qual no s'intuïa gens fàcil. Però ja és sabut que la feina de les institucions sense continuïtat és efímera i sembla que els temps que corren no són només dolents per a la lírica, sinó que la dramatúrgia a les Illes Balears viu també el seu propi drama. Si atenem el fet que el teatre comporta una mena de contracte entre, d'una part, autors, directors, actors, productors, etc., i d'altra, el públic, se m'acut que a ca nostra la cosa succeeix com a la pel·lícula dels germans Marx, o sigui que la part contractant de la primera part serà la part contractant de la segona part, i així successivament. On és el públic? Pot el nostre poble esdevenir «públic»? I ara no vull enfilar-me-la a esbrinar si tenim o no tenim a les Illes un repertori teatral propi que vagi gaire més enllà de les comèdies costumistes i les peces de «teatro regional». Bo seria, tanmateix, que qualque vegada en parlàssim, sobretot ara que ja és a punt de sortir el segon volum deDiccionari del Teatre a les Illes Balears, sota la direcció del Dr. Joan Mas i Vives. A veure aquí què passa. Per exemple, què passarà amb els intents de superar les dificultats derivades de la insularitat? Tindran continuïtat les experiències teatrals que permetien pensar que a mitjan termini es podria formar un públic? Quin futur cal esperar per a la participació en el «Projecte Alcover», definit com una associació lliure, on participen una sèrie d'entitats municipals i altres organismes de l'àmbit geogràfic de la llengua catalana amb l'objectiu de crear una estructura estable d'intercanvi, que permet la realització de gires coordinades d'espectacles teatrals, i on trobam les poblacions balears d'Alcúdia, Artà, Calvià, Capdepera, Ciutadella, Inca, Manacor, Palma, Son Servera, al costat d'altres ciutats i entitats associades d'arreu dels Països Catalans? Què ha de succeir amb el Teatre Principal de Palma, que ja duu dos anys tancat i sense perspectives d'obertura immediata per manca d'inversió pública? I que no ens vénguin amb l'excusa que no hi ha doblers. De fet, el Govern balear en dedica molts al teatre i se'ls enduen els glamourosos hollywoodians Michael Douglas i Jaume Matas, aquest pagant a aquell però només 4'5 milions d'euros per fer a duo la seua pròpia comèdia per fires i mercats d'Europa. I sí que hi ha diners (6 milions d'euros) per comprar sencer l'equip de ciclisme del Banesto que farà córrer pel teatre europeu de l'esport del pedal la baleàrica imatge (?).

En aquestes circumstàncies, no m'atrevesc a demanar a la nostra gent de teatre allò que se'ls demanaria en el marc europeu d'avui: que facin un esforç per posar el dispositiu mitològic del nostre poble al servei de les inquietuds del present i que ho facin amb una obra d'alt valor cívic i humanista. Que reflexionin i ens facin reflexionar sobre l'anhel de convivència i llibertat i justícia... Que col·laborin a crear aquest nou marc de convivència necessari. Talment com ho deia en Pep Tosar/Blai Bonet en el monòleg de La casa en obres i ho podríem referir a tots ells: -«...per a s'home, tengui s'edat que tengui, s'enorme meravella és esser viu i esser fidel a sa memòria que mos acondueix a anar, en es mateix temps, sempre cap Endavant i sempre cap Amunt, des d'on sempre seguit mos diuen: -FEIS-VOS COMPLETAMENT VIUS!».

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris