cielo claro
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
19°

Miami

No entraré a valorar la figura de Fidel Castro i el devenir de la revolució cubana, seria una candidatura al dogma intentar fer-ho en tan poques línies. No és blanc ni negre, ni es pot extreure de la història ni de la correlació de forces internacional. És, per tant, matèria d'amplis estudis, amb múltiples vessants i difícilíssimes qualificacions, sempre amb el risc de ser parcial. Però hi ha una espècie que, sense gaire rigor i amb totes les imprecisions de la generalització, resulta quasi homogènia als superficials ulls d'un distant observador: els exiliats de Miami. D'ells sabem tòpics: són descaradament dretans i han convertit la ciutat a l'estètica i a l'ètica (és una manera de parlar) dels nous rics. Em vénen a la memòria després de passejar pel que serà el passeig marítim sobre el que va ser es Carnatge. Pens a veure si els nostres nacionals no són una espècie d'estranys exiliats que, en lloc d'anar-se'n del país que no els convenç, l'envaeixen per viure'n en un altre. El senyor Matas podria ser una espècie de Mas Canosa, un personatge que coquetejà amb la revolució per a després combatre-la amb totes les seves forces. Cal recordar els antecedents normals de l'ambaixador de València. Provinent d'una família normal, és a dir antifranquista; afiliat a l'Obra Cultural Balear i amb interessos i inquietuds semblants als habitants tipus d'aquest indret. De cop, es converteix en un petit àtila encapçalant unes tropes de desarrelats capaços de capgirar i saquejar tot el país. No els atura res, ni la història ni uns límits físics ampliats a un cost desmesurat. Poden saquejar etresor geològic guardat en el subsòl des Carnatge amb una encimentada per on correran patinadores «miami-vice», arrasar la divisió entre part forana i ciutat amb una autopista que sembrarà de negocis el que ens queda d'aglutinador camp, menysprear la llengua i la cultura heretada i, a la vegada, idolatrar la dels poderosos, fer de la cobdícia l'única norma reconeguda... perquè, en el fons, aquest és el país que els acollí però que mai sentiren com a seu. Necessitaren saber-se els compradors per a sentir qualque cosa semblant a les arrels. De fet, fins i tot l'estètica de l'ostentació és la dels nous rics de Miami... Construeixen un altre país mentre s'omplen la boca d'amor a una pàtria que ofeguen sense manies. El seu gran somni: constituir una força que compti a la metròpoli. Per això, han de mantenir el punt just d'equilibri entre una forma diferenciada i un fons comú (i enteneu per fons el que volgueu).

Sacsejat per la mort d'en Biel Mesquida som incapaç de generar cap altra idea de la sorgida de la boca dels seus amics. Visqué sense perdre un bri d'alegria, fins i tot quan aquesta és un producte car i a contra corrent. Era d'aquí i d'aquesta època que ens ha tocat viure, plena d'avorrits i homogeneïtzats traïdors. Ni en la seva desaparició aconseguí ser políticament correcte. I, d'aquesta sobtada desaparició, només em surt la flastomia: reputa, te n'has anat ara que més que mai necessitam riure.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris