algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
14°

Sa Pobla i Lepe

L'Ajuntament de Camas, a Sevilla, ha portat a terme una iniciativa ben curiosa. Ha inaugurat el «Museo del Arte y de la Copla», situat a l'antiga estació del tren. En el museu s'exhibeixen capells i pintes, vestits de «faralaes», castanyetes i guitarres. I situats de manera paral·lela a les parets dels local, hi ha una sèrie de plafons que expliquen la història de la cançó andalusa amb profusió d'estrofes de les tonades més conegudes. Fins aquí l'exposició no deixa d'ésser idèntica a qualsevol de les moltes que hi ha a Andalusia. Tanmateix, aquesta, la de Camas, és notícia pel fet d'oferir les informacions en castellà i català. I més ho és encara, notícia, la bona acollida que ha tengut el bilingüisme entre els «cameros», potser sensibilitzats amb la percepció que Espanya se'n va en orri si no hi cabem tots. Tan endins de la consciència espanyola ha arribat el missatge de Carod Rovira? Cal pensar que sí. Si més no, aquest admirat poble andalús s'ha passat en la seva voluntat d'aplicar el bilingüisme al peu de la lletra. Així, sota el topònim Camas que identifica el museu, hi figura la traducció literal. És a dir, Llits, amb la primera consonant en majúscula tal i com correspon al nom d'un poble. Insistesc, s'han excedit en l'afany de tenir-nos contents. L'etimologia dels topònims és una riquesa cultural que hem de preservar, encara que a les Illes Balears qualsevol especulador que aixeca una urbanització amb quatre cases a Capocorb no té inconvenient a anomenar-la «Parque Cenicienta». És un exemple, però força ajustat a la realitat. En qualsevol cas, substituir la toponímia no és admissible. Si miram amb una certa indulgència els amics de Camas (Llits), és perquè no han pretès altra cosa que apropar-nos la seva cultura a nosaltres, els catalans. Les cançons, ja ho he dit, figuren traduïdes de manera literal. Mi jaca (La meva euga), n'és un exemple. En castellà diu: «Er tronío,/ la guapesa, la solera,/ el embrujo de la noche sevillana/ no la cambio,/ por la grasia cortijera/ ni el trapío de mi jaca jeresana». Idò queda així: «El rumb,/ la bellesa, la tradició,/ l'encís de la nit sevillana/ no la canvii,/ per la gràcia masovera/ ni la bravesa de la meva euga de Jerez». Continuu amb els exemples. El gitano señorito (El gitano senyoret) diu el següent: «Me tiré a correr er mundo/ cuando yo era mayorcito/ y por eso tos me llaman/ er gitano señorito/. Dale que dale que dale,/ dale que dale al pandero,/ dale que dale que dale/ yo no camelo er dinero». Heus ací la versió catalana: «Em vaig tirar a córrer món/ quan jo era grandet/ i per això tots em diuen/ el gitano senyoret./ Dóna-li que dóna-li que dóna-li/ dóna-li que dóna-li a la pandereta/ dóna-li que dóna-li que dóna-li/ jo no m'enllepolesc amb els doblers». Facem un darrer tast. La muerte del Pipayo (La mort del Pipaio) diu així: «Ay, la chavala cañí/ cuánto daño hizo al abuelo./ Mare se ha muerto el Pipayo/ aquel gitano reviejo/ de pelo blanco y rizao/ como vellón de cordero». La traducció és aquesta: «Ai, al·lota gitana/ quin mal li va fer al padrí./ Mare s'ha mort el Pipaio/ aquell gitano tan vell/ de cabell blanc i arrissat/ talment velló de xot». Prou. No calen més exemples. Arribats en aquest punt de l'article, vull demanar als lectors i lectores que han tengut la santa paciència de llegir-me si s'han cregut la història que acab de narrar-los. Em respondran que no, és evident. Hi ha expressions de la literatura popular que són gairebé impossibles de traduir d'una manera literal a altres idiomes, perquè es perden els matisos, els sentiments i es fan malbé les rimes. D'altra banda, les autoritats andaluses vetlen per aconseguir una valoració creixent de la seva cultura i per a salvaguardar la dignitat de la ciutadania. No saben l'enveja que em provoquen. Si hem d'ésser francs, una rucada d'aquest pes únicament pot produir-se a les Illes Balears. I s'ha produït. En el Museu de Sant Antoni i el Dimoni, situat a l'antiga estació de sa Pobla (La Puebla), hi ha una mostra permanent de les caretes i dels vestits dels dimonis que surten al carrer cada desset de gener, i uns plafons bilingües català-castellà que aconsegueixen fer treure els colors a qui no té sang. Recorden, vostès, la glossa que comença dient sant Antoni és un bon sant? Vegin-ne la traducció: «San Antonio es un buen santo,/ quien tiene dinero se lo da,/ para que nos guarde el animal/ ya sea de pluma o de pelo». En transcric una altra: «Un ramo de murta me manda ella,/ que nombre de hembra lleva./ Yo le he mandado laurel,/ que es macho y bueno para ella». Continuu. N'hi ha una que diu «Sant Antoni gloriós/ guardau-mos sa porcelleta/ i com la tendrem grasseta/ la mos menjarem tots dos». La traducció és la següent: «San Antonio glorioso/ guardadnos el cochinillo/ y cuando lo tengamos cebadito/ nos lo comemos los dos». N'hi ha prou? I tant! Per motius més nimis Lepe va fer-se famosa. Apa, senyor batle, excel·lentíssim senyor Antoni Serra, que no se'n parli més: posau fil a l'agulla i esmenau demà mateix aquest bunyol.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris