algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

Per la cultura, amb la utopia

Sense cap dubte, si hi ha qualcú que pot exigir i exigeix al seu lector és el poeta. No ho fa perquè sí, és el seu deure, és la seva comesa. I una comesa no gaire fàcil de complir. Conseqüentment, de totes totes cal estar bàsicament d'acord i recolzar la 'Crida a la dignificació cultural' realitzada el dissabte dia 15 -la diada de reflexió de les eleccions catalanes- pels poetes Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill i Manuel Forcano, amb el suport de la Fundació Enciclopèdia Catalana. La lectura pública d'aquesta crida va celebrar-se als baixos del palau Dalmasses, en l'entranyable carrer de Montcada -recordem el famós Compliment a Mercedes del nostre Tomeu Rosselló-, amb l'assistència d'Artur Mas, per Convergència i Unió, Josep Carod Rovira, per Esquerra Republicana de Catalunya, Josep M. Carbonell, pel PSC, i Josep Altaió, per Iniciativa per Catalunya. Naturalment -o no!-, no hi va assistir cap representant del Partit Popular.

Lògicament, aquesta facultat o capacitat d'exigència -en el més rigorós sentit de la paraula- també és del tot aplicable envers els polítics. Així, no ens hauria de sorprendre gaire -ni, molt menys, escandalitzar-nos gens- que tres poetes joves hagin decidit protagonitzar la crida en qüestió (malgrat que hi haurà qui trobarà que s'han atribuït un protagonisme excessiu; la classe poètica no està gens ni mica exempta d'enveges, figurera i altres punyetes semblants). Entre altres motius, perquè als polítics, que tant demanen -no sols vots sinó també recursos econòmics- i tant prometen, se'ls pot demanar gairebé tot. I no diguem, en el nostre cas, en el camp de la cultura.

En el text de la crida -molt breu, sols set paràgrafs prou curts- es proclama una veritat com unes cases, per molt que pugui sonar políticament incorrecta i que, certament, no seria votada per la majoria si fos sotmesa a un plebiscit o referèndum: «Catalunya no és més que la seva cultura». Això, evidentment, també s'aplica al regne de Cavorques, malgrat que molts de tordussots i aucells assolellats no ho puguin entendre de cap de les maneres, això, i es pensin que la nostra única base existencial sigui el turisme massiu amb el qual ens hem carregat el paisatge que hauran d'heretar forçosament els nostres fills, sense que puguin recórrer a l'acceptació a benefici d'inventari. Sí, Catalunya no és res més que la seva cultura, perquè -com també diuen els tres mosqueters-, «una societat pot tenir institucions, pot tenir una economia desenvolupada, pot tenir democràcia, però sense cultura, no serà mai una societat estructurada». I això és especialment així en els casos, com el nostre, d'aquelles societats la llengua de les quals coexisteix amb una altra de major difusió i, conseqüentment, se la pot menjar a poc a poc.

Sí, els poetes poden -i ho han de fer- exigir molt als polítics, independentment fins i tot de com eventualment es pronunciï la majoria. La defensa de la utopia no està condicionada per la democràcia, la qual cosa no vol dir en absolut que pugui intentar prescindir-ne i -encara molt manco- recórrer a la desesperació de la violència per aconseguir-la. La cultura humanística -m'agrada més aquesta expressió que no la d'alta cultura, emprada en la crida- «no és l'excrescència del consum». Aquest text, que és un vertader repte per a tota la classe política si realment l'han escoltat, també afirma: «Catalunya no es troba al mateix nivell que la cultura que produeix... i ni tan sols coordina amb eficàcia els diferents territoris que culturalment la formen». En definitiva, aquest repte als polítics de dignificar culturalment el país és una demanda, tot garbellat, d'allò més raonable, i que hauríem de practicar amb més assiduïtat, sense perdre les formes. Òbviament, aquesta exigència té un fort component utòpic, perquè tots som massa conscients dels mancaments culturals de la gran majoria dels nostres polítics i de la població en general (com dissortadament passa pertot arreu). Ja ho sabem, que la cultura no ha estat gairebé mai cap prioritat de la classe política, aquí i enjondre. Però, justament, quan més gran sigui la manca de consciència cultural, més gran haurà de ser també la reivindicació dels practicants de la parenta pobra.

I que ningú malinterpreti que aquest utopisme, propi dels lletraferits que ocasionalment es troben esser torsimanys del Verb, es planteja sols de cara als polítics del PP. La crida i la reivindicació, al Principat però també al regne de Cavorques -com a tot l'espai on es parla una mateixa llengua- s'adreça també absolutament a tots els polítics de tots els partits. I no sols de cara al present i al futur, també de cara al passat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris