algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
14°

L'Espanya autista

Sincerament, crec que comença a estar clar que Espanya perd la guerra que ha declarat als nacionalismes perifèrics. A Euskadi, la candidatura PP-PSOE de salvació constitucional va perdre malgrat els esforços d'Aznar per eliminar, a les urnes, el nacionalisme basc. Després ha vengut el perillós intent de guanyar, per vies de dubtosa legitimitat, allò que els votants havien negat al PP i al PSOE. L'envit és més alt, però les institucions basques no s'han acovardat. A Catalunya la correlació de forces a favor del nacionalisme és molt més escandalosa perquè no només CiU+ERC fan majoria al Parlament, sinó que el component nacionalista del PSC i d'Iniciativa és molt més alt que en els seus homòlegs bascs. De manera que es pot afirmar que més de tres quartes parts del Parlament català tenen un grau important de nacionalisme. Això només queda dissimulat (sobretot als ulls dels espanyols) per la presència dels 42 diputats del PSC-PSOE. Però la contradicció latent que mantenen els socialistes catalans i els espanyols és a punt d'explotar perquè els interessos d'ambdós grups són massa antagònics per conviure plàcidament. De fet, alguns socialistes espanyols com Ibarra i Vázquez ja han advertit que la proposta del PSC (pactar amb ERC i Iniciativa) és nefasta per a la unitat d'Espanya i perjudicarà el PSOE a les eleccions generals. Ara, però, el PSC-PSOE ja no pot jugar a fer els equilibris que havia fet en el passat i ha d'optar entre seguir les instruccions de Madrid i desaparèixer de Catalunya (talment el PP), o rompre amb Madrid i fer una política d'esquerres però catalanista. Aquest refredament ja s'endevina en l'anunci del PSC de tenir, en el pròxim Congrés de Diputats, un grup parlamentari propi. Bàsicament, però, el problema d'Espanya és que els seus dirigents són incapaços de captar la realitat i els seus canvis. Aquesta dificultat per assumir la posició de l'altre queda ben reflectida en l'entrevista de Carod amb Zapatero quan aquest li demanà un motiu per ser independentista i Carod li contestà demanant-n'hi un per no ser-ho. És la versió celtibèrica de l'idealisme platònic, segons la qual les coses han de ser exactament tal com els polítics les imaginen. Cosa, per altra banda, normal en gent poc viatjada. D'aquesta manera, el partit de Macià i Companys és, per al senyor Aznar, un grup d'aventurers que cal deixar de banda. Però no entén que ERC aquesta vegada ha crescut a favor de la moda (reforma de l'Estatut i del finançament autonòmic) i no a contracorrent. Desmarcar-se d'ERC és, ara, a Catalunya, desmarcar-se de la societat catalana. Però aquesta és la insòlita recomanació que arriba des de Madrid. Espanya va ser prompta a l'hora de captar que el procés autonòmic irritava els encara poderosos miltars franquistes. El senyor rei, després del cop del coronel Tejero, cridà a capítol tots els partits i els instà a diluir la descentralització pactada a la Constitució del 78. Digué que el sistema perillava i que era necessari aquest canvi d'orientació. Ara passa just el contrari: sense una contra-LOAPA el sistema s'encamina cap a l'autodestrucció. A Espanya li convendria que el rei tornàs a cridar els partits per advertir-los que és imprescindible un nou canvi d'orientació: cal intensificar el procés autonòmic per a les nacions que ja no veuen més sortida que la secessió. És molt probable que aquesta sigui la darrera idea que li passi pel cap al rei Borbó, però, si no s'espavila, en el pecat tindrà la penitència. En qualsevol cas, és probable que a les eleccions del mes de març ERC aconsegueixi els diputats suficients per formar grup parlamentar a Madrid. Aleshores Espanya probablement sortirà de l'autisme actual i entendrà la magnitud del problema: ja no serà una qüestió perifèrica, i il·legalitzar ERC pot resultar excessiu fins i tot per a la dreta autoritària que campa per les institucions (totes) de l'Estat.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris