algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 12°
12°

Separar les passions, les idees, les persones i els personatges

No sé què punyetes fa un polític en una tertúlia radiofònica discutint amb un càrrec elegit exclusivament per la seva combativitat. El senyor Alomar pot ser catalogat segons la ideologia de cadascú i sobre la seva personalitat en trobarem un ampli ventall d'opinions, però tothom coincidirà en la seva formació política. Per contra, del senyor Rubio només sabem que és fidel a qui el nomenà, i que ho féu per una agressivitat inqüestionable. També ens ha assabentat ell mateix sobre la creença que «en política tot s'hi va» (què pensarà ell que és política?). Amb aquestes credencials, l'enfrontament és l'única resposta possible. Però no és una resposta inesperada, precisament. Umberto Eco, diumenge passat en les pàgines d'El País, feia una anàlisi de l'estratègia del senyor Berlusconi. De com amb les seves sortides de botador obliga a respondre a l'oposició i llavonces aprofita les contínues respostes per aparèixer com a víctima d'una persecució als ulls d'una ciutadania informada (és un dir) pels mitjans que ell controla. Ell, ells, marquen el temps mediàtic i a l'oposició no li queda altre remei que jugar a perdedor en un joc amb totes les cartes marcades. És l'estratègia que funciona pertot on governen els neocons sense complexos. Cal cercar noves formes de comunicar-se amb el públic -concloïa el semiòleg italià- i allunyar-se de l'estímul-resposta absolutament controlat pel poder. És una bona proposta, malgrat que ens costarà d'articular-la profitosament.

No totes les víctimes tenen raó. Aquesta obvietat cal recordar-la sovint, perquè és en el victimisme que naveguen perfectament tota aquesta gent que té en el manteniment del poder l'única meta. Berlusconi, a Itàlia; Aznar, a Espanya, amb una perfecta visualització de la persecució pels nacionalismes que no són el seu; Sharon, a Israel, amb la interessada conversió de qualsevol crítica a la seva criminal actuació en una mostra més de l'atàvic antisionisme; Arzalluz, a Euzkadi, amb l'aprofitament rendible de l'encaparrotament dels que, en el fons, lluiten pel mateix espai polític; o Rubio, a Palma, amb l'assumpció del paper de víctima després d'utilitzar el directe radiofònic per omplir de merda l'adversari convertit en enemic a batre. Tenen el manual ben après, encara que no és nou -tot s'ha de dir-, l'han adaptat perfectament. En un símil utilitzat per Eco, són el company de pupitre que a l'escola t'emprenya tot el temps i, quan li en tornes una, crida com un descosit ferit de mort fent que el professor et castigui la malifeta.

l l l
Imaginau fins on els arriba la poca vergonya que juguen amb el llenguatge i mesclen els nobles sentiments de la ciutadania en un còctel d'interessos personals on sedassen la veritat fins a diluir-la. Quan l'altre dia el ministre israelià d'Afers Exteriors visitava l'escenari del criminal atemptat a Turquia s'atreví a reclamar una unió internacional per a lluitar contra els causants de tant dolor amb l'increïble afegitó que «cal perseguir-los i entregar-los a la justícia». Quina? La de l'assassinat selectiu, sense més jutge que un míssil, la de Guantánamo, sense ni acusació formal, o la deTribunal Internacionaque ells no reconeixen? Clar que aquest comentari també pot ser catalogat d'antisemita per aquells que ens volen confondre. De tots noltros depèn que ho aconsegueixin si no aprenem a separar les passions, les idees, les persones i els personatges.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris