cielo claro
  • Màx: 25°
  • Mín: 17°
19°

A quatre dies del terratrèmol

A quatre dies de les eleccions catalanes, amb un Carod Rovira que no ha obert boca, des de Madrid ja es preveu seriosament la possibilitat de bombardejar Barcelona. Per què? Perquè Carod, des de la perspectiva espanyola, és un radical. I ho és? Potser (i Déu ho vulgui, perquè als Països Catalans no els vendrà gens malament una mica de radicalisme). En qualsevol cas, no ho és tant com Aznar que crida més que la Barrientos. I la gent, quan l'escridassen, acaba per perdre el control. En conseqüència, amplis sectors del madrilenyisme ja s'han fet un poti-poti entre ERC, el lehendakari, i els pescadors de Costa da Morte, i se senten agredits per les autonomies, tot i que el Reial Madrid du camí de guanyar la lliga sense dificultats. La culpa d'aquesta malfiança, cal buscar-la en la perversió del llenguatge que ha propiciat l'Administració Bush, i que han fet seva els Acebes, Michavilla, Mayor Oreja, Aznar, etcètera. D'acord amb la nova semiòtica, el radical no és el que agredeix o, en el cas concret d'Espanya, el que més crida, sinó el que es limita a obrir el paraigua per a protegir-se de la calabruixada d'improperis que li cauen a sobre. A Carod, ara mateix, li cauen pedres com un puny. No hi ha dubte, per tant, que és un radical. Aznar, no. Aznar mira enfora, i intueix que el Pla Ibarretxe i el nou estatut que exigeix ERC poden fer Euskadi i Catalunya més lliures. I tal possibilitat el posa malalt. Però malalt de debò. De manera que s'hi oposarà de totes totes, això és segur. De moment, els vint-i-cinc anys de la Constitució li permetran crear una mena de Front Popular de dretes, amb el suport impagable dels poders fàctics -Rouco i Cuevas, església i empresa-, que serà més agressiu que festiu, perquè tancarà files entorn d'una idea d'Estat que no és compartida per tots. I cal pensar que Rodríguez Zapatero li farà costat de manera entusiàstica. El desembre, per tant, pot començar amb una allau de declaracions inspirades en la proclama de Móstoles. La patria está en peligro, i que si naps i que si cols. Carod, de moment, que no aplegui el paraigua. És un consell. No cessarà la pluja. Continuaran les pedrades, no sols caigudes del cel, sinó d'aquí i d'allà. Fins i tot des de les files socialistes, perquè el PSOE dóna actualment mostres clares d'esquizofrènia: mentre el PSC allarga la mà a Carod amb l'esperança de formar un govern tripartit a Catalunya presidit per Maragall, des de Madrid no s'estan de proclamar que l'avanç d'ERC s'ha de considerar una catàstrofe molt superior a la del Prestige. És clar que, tot i el contratemps, Zapatero no perd el somriure. Potser perquè interpreta el món a l'inrevés, i entén que els socialistes moriran d'un empatx de victòries. En duen camí. Després de perdre els calçons a les municipals, a la Comunitat de Madrid i a Catalunya amb una satisfacció evident (Zapatero dixit), la gent del PSOE arriba a la conclusió que han enfilat cap a la Moncloa amb la directa posada. Apa, idò, que no tenguin pana! Certament amb aquesta capacitat d'anàlisi de la realitat que demostren, val més que formin colles i s'apuntin a la collida de l'oliva, perquè l'hivern és llarg i cal fer rebost. La Moncloa els queda força lluny, als socialistes. Ben segur que tant o més que la Plaça de Sant Jaume. I no hi fa res que la Plaça de Sant Jaume estigui situada en el cor de Barcelona. No, no, i ara! Els és del tot inexpugnable. En clau de política catalana, Zapatero s'ha equivocat a Euskadi, tot fent costat a l'actitud intransigent d'Aznar. I respecte a Catalunya, ha apostat per un federalisme que tant passava per tornar a descobrir la Corona d'Aragó, com per remenar quatre papers de Pi i Margall. I això i res, és tot u. Tanmateix, hi ha una altra lectura de l'actitud hostil del PSOE envers ERC. Des de Madrid apostaven per un PSC prou enfortit després del 16-N, com per a impulsar la recuperació electoral del PSOE. I tal cosa seria possible si el PSC compartís govern amb ERC i, sobretot, amb comunistes i ecologistes? Més clarament: amb el cap fred, no li convé més encapçalar l'oposició parlamentària, al PSC, i desempallegar-se d'Iniciativa per Catalunya-Els Verds després de fer recaure sobre ERC la responsabilitat de rompre el possible tripartidisme? És una possibilitat a tenir en compte, perquè Saura representa una esquerra sòlida, gens ni mica disposada a fer concessions a la dreta. Ha d'ésser, per tant, un company de viatge força incòmode per a un PSOE domesticat, que fa estona que ha deixat de provocar inquietud entre empresaris, milionaris, nobles i clergues. Però això són elucubracions, fum i poca cosa més. La realitat, amb independència dels pactes de govern que coneixerem en quinze dies, és que el PSC ha sortit força escaldat d'aquests comicis, malgrat que Maragall hagi fet tot el que sabia per guanyar. Ha cantat, ha fet la nyeu-nyeu, ha ballat amb Lucrècia, s'ha fet acompanyar per Llach i Serrat, etcètera, etcètera. Vull dir que s'ha mogut en totes direccions, cosa que té mèrit en un home que ja ha superat la seixantena. L'únic que no ha fet és plantejar-li a Zapatero la creació d'un grup parlamentari propi, amb el PSC al marge del PSOE, en el parlament espanyol. Hauria d'haver començat per aquí, potser.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris