algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 13°
13°

L'insuportable pes de la veritat

La vàlua d'un home es mesura per la seva capacitat de suportar la veritat, deia, més o menys, Nietzsche. La vida ensenya fins a quin punt això no és una perogrullada. Finalment, resulta que, cert, la veritat no sempre és bona de suportar. Com ens defensam contra les veritats que ens resulten insuportables? La manera més comuna de fer-ho és decretar-ne la maldat intrínseca. Ara mateix, la dreta espanyola i quasi tota l'esquerra espanyola contemplen horroritzades els resultats de les eleccions a Catalunya, perquè en el panorama postelectoral s'ha fet visible la presència creixent d'una voluntat d'independència en la societat catalana. Com sol passar en aquests casos, no es pregunta ningú per què un sentiment catalanista ha evolucionat cap a l'independentisme aquests darrers anys. És més confortable, com fa Piqué, responsabilitzar el PSC i CiU. Algun comentarista ha estat una mica més pintoresc: «Aquesta és l'herència de Pujol... Els radicals prendran el poder a l'assalt», diu aquell primer portaveu del primer govern d'Aznar, Miguel Àngel Rodríguez. En fa una qüestió molt personal, i això seria explicable, perquè existí un contenciós entre ells dos. Però, què vol dir això que els radicals prendran el poder «a l'assalt»? Aquesta terminologia de cop d'estat és la que defineix millor el panorama psicopolític de la capital del regne. Algunes veus autoritzades no han analitzat el paisatge polític català, simplement s'han limitat, de manera abrupta o suau, a mostrar el garrot que alguns duen sempre a punt. Sigui Rajoy o sigui Rodríguez Ibarra, la veritat els resulta insuportable i prefereixen no mirar-la de front. Si ho fessin, descobririen que presenta aspectes molt aprofitables, com és ara la detecció d'un problema greu: en l'Espanya que s'ha fet aquests anys, cada dia hi ha més gent que no s'hi sent a plaer: i no són ni terroristes, ni assassins, ni bandejats: són persones que cada dia van al treball, que volen pujar la família i que volen viure el seu país amb normalitat: aquest és el perfil de l'independentista català. No és antiespanyol ni se'n vol anar d'Espanya perquè sí. No l'atreu l'aventura política, no li agraden les convulsions socials. Per què aquest català preferiria viure en bona harmonia amb Espanya, però separat d'Espanya? No interessa respondre la pregunta. Interessa advertir que hi ha el garrot a punt per fer miques les manifestacions de la veritat quan la veritat se'ls ha fet insuportable.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris