nubes dispersas
  • Màx: 19°
  • Mín: 15°
19°

La paradoxa d'ERC

L'equidistància ha resultat ser tan bona per a ERC que l'ha situada en l'epicentre de la política catalana, amb possibilitats serioses que les vibracions, si explota tota la potencialitat que ara mateix té, afectin el conjunt espanyol. És un èxit com cap altre. Perquè és explosiu, insòlit, únic i perillós. Perillós perquè, ara, ERC se troba davant de la decisió fonamental. Amb qui pactar? No se tracta, només, d'un pacte per governar. Sinó d'una decisió que, si se pren, afectarà l'estratègia seguida per ERC des de 1996.

L'escenari postelectoral que volia la direcció d'ERC segur que no és exactament el que ha resultat ser. No és el mateix una ERC enfront d'un pràctic empat entre PSOE-CiU, que, com ara passa, davant una clara victòria dels conservadors nacionalistes. Per què? Perquè ERC necessitava una victòria socialista o, com a poc, un empat entre els grans. Així podia fer la passa decisiva en l'estratègia per disputar a CiU la preeminència nacionalista, que és com dir política. Per substituir-la, primer se l'ha d'esbucar. Això és el que volia ERC. Però tota sola no podia. Per convertir-se en alternativa als conservadors requeria d'assolir passes successives. Primera, crear la ideologia nacionalista alternativa (nacionalisme socioeconòmic dels ciutadans en contra del nacionalisme economicista de les elits vestides de bandera i idioma), com ha fet Carod-Rovira amb gran brillantor, per, segona, així atreure's vots de pertot però sobretot de CiU, de manera que, tercera, pogués usar-los, en benefici mutu amb els socialistes, per arribar al govern i enviar CiU a l'oposició perquè, quarta, allà es degradàs i, així i cinquena passa, després d'una legislatura sense poder, podia ser previsible que CiU sofrís una considerable pèrdua de vots en favor, no només però sí especialment, d'ERC. El resultat de diumenge és la tercera passa feta en l'estratègia. ERC se situa amb 23 escons, mentre que CiU baixa a 46. Seguint el procés, seria factible pensar que d'aquí a quatre anys una CiU molt tocada baixàs per sota dels quaranta, mentre que els republicans no és gens exagerat pensar que poguessin entrar a la trentena. Una altra legislatura amb bones condicions, i l'hegemonia d'ERC podria ser una realitat. El problema és que han fallat els socialistes. ERC sap que la seva allau de vots li ve sobretot de CiU. Li és imprescindible, per tant, per seguir amb l'estratègia d'assalt, pegar un cop traumàtic per demostrar que, a més de vots i escons per complementar una majoria, té autoritat i decisió per presentar alternativa. Això vol dir enviar CiU a l'oposició. Tanmateix, com fer-ho, si CiU li treu quatre diputats al PSC? La brutal derrota de Pasqual Maragall el deixa políticament mort. No té marges. Guanyant, Zapatero li hagués hagut de tornar el favor d'haver-lo fer secretari general, i podria haver invocat la jerarquia de l'estratègia general espanyola (l'erosió al PP) per forçar els barons (Bono, Rodríguez Ibarra, Chaves, Iglesias, etc.) a acatar el pacte català a pesar de la previsible contraofensiva del PP. Però, enfonsat el PSC i el federalisme de Maragall perdent 10 diputats, està en disposició ara de fer això, Zapatero? No ho pareix. Així que amb un PSC en KO tècnic, hauria de ser ERC la que assumís tota la càrrega de responsabilitat d'impulsar un pacte «a la balear» (PSOE, ERC i IC) per desplaçar CiU. Això implicaria, possiblement, negociar no només a Barcelona, sinó també a o amb Madrid. Però Catalunya no és Balears i, tal i com estan les coses, les conseqüències podrien ser pitjors del que ho foren aquí o, com a mínim, tot és molt més complicat.

La paradoxa és que a ERC si bé no li queda més remei que provocar aquest terratrèmol, podria ser ben bé que no estigui en condicions de fer-ho, atès el fracàs socialista. I si no ho fa, i opta pel pacte amb CiU, ja sap el que li passarà. Més o manco com l'any 1980. Formarà una majoria de la qual només té una tercera part de la força, i el gran sempre se menja el petit. Si així fos, l'èxit d'ERC se convertiria, possiblement i paradoxalment, en el fracàs de la seva estratègia i alhora en la més sòlida assegurança d'èxits per molts anys de la força de la qual en volia ser alternativa, CiU. La paradoxa no pareix tenir solució, a hores d'ara. A no ser cercant (pacte tripartit o quadripartit), o forçant els altres a cercar (CiU-PSOE) escenaris en els quals ERC pugui obviar el prendre una decisió, en un sentit o altre.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris