algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
21°

Electrònica contra solitud

Per una d'aquelles coses, fins ahir mateix, no era conscient que, d'acord amb els estàndards americans, jo era un genuí «baby boomer», nom que s'empra per designar cada una de les moltes persones nascudes entre el 1946 i el 1964, és a dir, entre el final de la segona guerra europea i fins que comença -a causa essencialment de canvis en els hàbits socials i rols familiars- una sensible baixada del nombre de naixements i que conforma la generació dels «baby dust», nom que serveix per designar la generació que va des de devers el 1965 fins al 1976, en bona part, fills dels primers dels més de 78 milions de «baby boomers» que hi va arribar a haver. Aquesta és la generació dels que varen comprar els primers tocadiscs estèreos barats quan eren adolescents; i els primers ordinadors i plans de pensions quan varen deixar de ser-ho. Doncs bé, ara que estan voltant la cinquantena, hi ha centres de recerca que ja estan pensant quines coses necessitaran els «baby boomers» en un termini de devers deu anys, és a dir, quan la majoria estiguin voltant la seixantena. Encara que ho pugui semblar, la iniciativa no acaba d'estar motivada en cap casta d'altruisme, sinó simplement és que n'hi haurà molts i cal suposar que amb una raonable capacitat adquisitiva que els (ens) converteix en l'objectiu de fabricants i venedors de tota classe d'aparells electrònics. Suposadament aquests estris tenen per objectiu millorar la qualitat de vida d'aquestes persones, facilitant -per exemple- la seva major independència possible, la qual cosa significa convertir en virtut una necessitat motivada en raons similars a les que explicarien la baixada de naixements que caracteritza la generació següent, els «baby dusters».

El cas és que, si fa devers cinc anys i amb l'adveniment d'Internet, ens prometien una llar sembrada d'estris connectats en xarxa i amb capacitat per fer les coses més inversemblants i regiradores, com pot ser que la bàscula de bany sigui capaç -davant l'avinentesa d'un augment de pes- d'enviar un correu electrònic al metge i, si la cosa ha anat grossa, pugui arribar a bloquejar la porta de la nevera; l'escenari actual evoluciona cap a afegitons d'aquest malson -encara no realitzat- en forma de, per exemple, excusats -que ja s'han començat a comercialitzar al Japó- que prenen mostres de l'orina matinal, fan les anàlisis corresponents i les envien al metge. Passant per estris que «ajudin» a fer la compra i que van molt més enllà d'aquests experiments de neveres que compren -a través d'Internet- elles totes soletes o de carrets de compra que, convenientment conxorxats amb les etiquetes dels productes, et fan el compte sense haver de fer les sempre molestes i llargues coes a les caixes. Tot i que cap d'aquestes coses tampoc no ha acabat d'arribar encara, la tecnologia que ho ha de fer possible ja existeix. Sembla que només és una qüestió de temps i de preu. I com que la tecnologia ja existeix i hi ha un nombrós públic objectiu, es tracta d'anar una passa més enllà i estirar les possibilitats que aquesta tecnologia ofereix. Que per fer la compra de forma automàtica cal posar etiquetes que emetin senyals de ràdio que identifiquin el producte? Doncs, ja que hi som, afegim quatre dades sobre la composició del producte, les quals, convenientment creuades amb el perfil del comprador posat a «l'ajudant electrònic» -quin eufemisme!- informi amb algun tipus de senyal que el producte té entre les seves components alguna que està contraindicada pel comprador: sucre, colesterol, triglicèrids o qualsevol d'aquestes coses que ja no tenim bé a partir dels quaranta. Una cosa com ara aquests sistemes que avisen que no t'has cordat del cinturó del cotxe, però molt més indiscrets i emprenyadors. I posats a ser indiscrets, un altre estri d'aquests amb el qual estan experimentant, a llocs tan poc sospitosos com és el MIT, seria una espècie de tamagotxi amb un botó que s'hagi de pitjar cada vegada que el portador hagi de prendre una pastilla, de tal manera que si no es prem el botó a les hores que toca, hi hagi algú que rebi un missatge d'avís i pugui actuar en conseqüència. Quin malviure! Tot això dóna encara més sentit a l'afirmació relativa que no hi ha res que sigui més emprenyador que et prenguin la soledat i no et facin companyia, feta fa prop de deu anys -segons em contà abans d'ahir en Toni Artigues- per en Guillem d'Efak a les portes de la mort i davant les visites, cal suposar que no gaire afortunades, de professionals que intentaven reconfortar-lo davant l'inevitable. I això que el poeta de Manacor no va ser a temps de tenir notícies d'aquests invents.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris