algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
16°

El bou

A les darreries de la dècada dels cinquanta i al començament de la dels seixanta de l'últim segle es popularitzà a les Espanyes el símbol publicitari d'una marca de brandi propietat d'una aristocràtica i latifundista família andalusa.

La singularitat d'una de les versions d'aquesta campanya publicitària raïa en el fet que es tractava, el reclam, de l'efígie d'un bou negre de notables dimensions que s'havia de col·locar a llocs destacats de les carreteres. Prèviament i simultània, la incipient televisió, la ràdio i la premsa escrita s'encarregarien que el públic identificàs el conyac en qüestió amb el bou i/o el bou amb el conyac. La difusió aconseguida va ser molt notable, i l'efecte, aclaparador. D'això n'és una prova que el motiu es fes servir freqüentment en el cinema d'aquella època i de les posteriors per situar, d'un cop d'ull, el temps, l'espai i la grisor ambiental de la criminal dictadura franquista del moment.

Passats els anys, el bou d'Osborne -que aquests eren el nom i el llinatge de l'exemplar- rebé un neutral intent d'extermini a càrrec del Govern de l'Estat -aleshores en mans del PSOE- per l'aplicació de la Llei de carreteres de 1988, que prohibia la publicitat a les zones de domini públic de les vies més enllà dels nuclis urbans, cosa que havia de significar, en principi, la supressió del hieràtic animal. Però -ves per on!-, una bona part de l'opinió pública enarborà d'immediat el bou com un símbol irrenunciable de les essències antropològiques i culturals més pregones. I això produí els seus efectes: el mes de novembre de 1994, la Comissió d'Infraestructures i Medi Ambient del Congrés dels Diputats aprovà una proposició -no devia tenir altres feines, la Comissió- per la qual demanava al Govern i recomanava a les administracions públiques que promoguessin les mesures adients per tal de garantir la permanència del bou a les carreteres, i, finalment, el Tribunal Suprem, tan procliu quan convé a adonar-se d'on bufa el vent, considerà, a través d'una sentència del 30 de desembre de 1997, que el bou ja no tenia un significat publicitari, que s'havia integrat dins el paisatge, que era un element estètic i que, textualment, rememorava la fiesta, com si aquesta evocació pogués servir d'argument jurídic racional per a fonamentar res. El bou era, doncs, salvat. Tanta sort! Amb la inèrcia creada per la petició d'indult a favor dels bous -aquest, l'indult, era el terme que utilitzà la campanya salvadora engegada-, l'espanyolisme més tribal va adoptar, de forma progressiva però sense aturador, la marca del brandi -perdó: l'efígie del toro- com a enseña patria, mostra de valor i coratge i prova indeleble que Espanya sencera o algun dels seus representants eren a un pam de la glòria o ja s'hi havien instal·lat definitivament.

Empastifar-nos a tota hora de banderetes espanyoles sota qualsevol excusa véngui a tomb o no hi véngui és un àpat certament ben mal de pair que evidencia que és Espanya, el seu govern de torn i tota la catèrvola de mitjans de difusió addictes al sistema, els que justament propugnen el nacionalisme imposat, extremista, excloent i, per això mateix, generador potencial de conflictes. Però si, a més a més, a la roja y gualda se li superposa l'ínclit bou perquè en formi part com un tot, la grotesca caricatura està consumada. La bandera i el toro, mimèticament compenetrats, hi són presents arreu: als esdeveniments esportius de tota mena, a l'heroica reconquesta feta pels legionaris espanyols de l'illot de Perejil i a l'actual expedició de l'exèrcit a Diwaniya, Iraq, de la qual són, com un sant grial, l'estendard.

Tan irrefrenable, per cert, fou la fúria patriòtica que despertà la gesta militar d'ocupar victoriosament una roca habitada només per cabres, que l'ambaixador José María Sanz Pastor -de qui, per raó del càrrec que ostenta, caldria esperar molta més continència verbal- defensà davant el periodista Antonio Burgos -ridendo dicere verum- que a Perejil s'havia d'haver plantat un bou sencer d'Osborme perquè els marroquins veiessin així ben a les clares la mida d'allò que li penjava, a l'animal, de l'entrecuix. És a dir, la simbiosi, la interdependència perfecta bandera/bou confirmada en tota la seva resplendor en proclamar que ser espanyols equival a ser valents, nobles i aguerrits i a tenir-los ben posats. Com els bous.

PS: A la carretera de Manacor, entre Algaida i Montuïri, hi ha el darrer exemplar de Mallorca, sense una banya i un poc malmès d'aspecte general. Al Principat, fa no gaire, uns joves independentistes el convertiren, a un que tenien per les contrades, en estelles.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris