algo de nubes
  • Màx: 18°
  • Mín: 15°
15°

El rey de la carretera

Va ésser divendres passat, després de la intervenció de Mariano Rajoy, en el sopar que els conservadors havien celebrat en Es Fogueró. Tant els comensals com els oradors no havien parlat d'altra cosa, al llarg de la vetlada, que no fos de les carreteres i de l'oposició de quatre esburbats del PSM al pla de millora. Però la conversa moria. Era arribat el moment de les copes i dels havans. Les senyores abandonaven la taula respectiva, intercanviaven besades i reparaven descaradament en les joies de les altres, mentre els homes cercaven amb la mirada tèrbola Norma Duval, la musa per antonomàsia del Partit Popular (versió balear). Naturalment, no hi era. Norma sols es deixa veure a les matances de Can Plomer, perquè serveixen arròs i pilotes i, per afegitó, la madona li prepara un present per endur-se'n. La gentada reunida en Es Fogueró, es trobava en aquest moment de me n'aniria però no vull ésser el primer, quan Roseta Estaràs va acostar-se al micròfon per demanar silenci. Us en faig cinc cèntims del seu parlament: encara hi havia coses a dir entorn de les carreteres («en farem, en farem, en farem!» cridaren a la vegada els més radicals), de manera que el nostre President i Cònsol del Regne de València coronaria l'acte parlant-ne una mica més. Però ho faria cantant. I en castellà, no endebades som una societat d'allò més bilingüe. «Per a tots vosaltres -va anunciar Rosa- Jaume Matas canta El Rey de la Carretera!» (Els assistents: uuuh! Bravo!) I en Jaumet de les Rambles ja sortia de rere les bambolines vestit de Juanito Valderrama. El públic, ensopit, va alçar l'ull immediatament. «Que l'escoltin els sineuers! I els costitxers!». Bravo!, cridaven alguns. «'Que se repita!», va exclamar Joan Bauçà, enfervorit. «I ara...? Com vols que repeteixi si encara no ha començat?», li va retreure Joan Flaquer. «I que no veus que serà un exitàs?», li va respondre, Bauçà. I va continuar amb la seva. «'Que se repita!», va insistir. Finalment es va fer el silenci. A la guitarra, Berenjenita Pelá. A l'orquestra: quatre arreplegats. Veu: Jaume Matas. Insistesc: silenci sepulcral. El

President va començar:
Yo soy el amo del mundo,
yo no me cambio por nadie.
Yo mando en la carretera
y nunca falta un compare que asfalte donde yo quiera.

Xim-pum. Xim-pum, xim-pum! L'ovació va ésser delirant. Tan i tan grossa que no va deixar sentir la guitarra. Caigueren sobre l'escenari els primers clavells. «'Aire, aire!», animaven els de les taules de més enfora. Va prosseguir Matas:

Sin reja a la hostelería
ni barrera al presupuesto,
de alfombra mi autovía
por corona más cemento
esa es la divisa mía.

«'Torero!», va cridar Rosa Estaràs, i tots ho repetiren a cor, set, vuit, no sé quantes vegades. Els cambrers hagueren de reposar a les taules les botelles d'anisat. Catalina Cirer, que no ha sortit de la cosa local amb un botet aquí i un botet allà, estava extasiada. «Sembla en Joselito...», va mormolar. «Idò jo li veig una retirada a en Piolín», va comentar María José Frau. L'artista, des de l'escenari, no les sentia. Sols tenia orelles per a la guitarra que li donava l'entrada. Va continuar:

El reino de la alegría
retumba en mi corazón
de toda la autovía
yo soy el dueño y señor.

«De la grava, no», va dir entre dents Maria Antònia Munar, encara que no va deixar d'aplaudir. L'havien convidada, i té ben clar que a casa externa és de bona criança no provocar escàndols. Ho va comentar a Dolça Mulet, quan el mestre ja anava per olivetes:

Son Sardina, Son Sardina,
barriada palmesana,
corro para llegar pronto
a Sa Pobla la sultana.

Més crits de torero i més copes d'anisat. «Això de sultana ho deu dir pels moros que fan sa patata», va comentar Antoni Serra, el batle pobler. I no sabia si aplaudir o fer-se l'esmús. Jaume Font va calmar-lo. «Vols que et digui -li va explicar-, m'agrada més sultana que faraona o reina mora». Continuava Matas:

Yo soy el amo señores
y en la sierra y en el llano
lo cantan los constructores
por la mañana temprano
después de las elecciones.

Xim-pum, xim-pum, xim-pum! Aplaudiments, amb els més impulsius drets sobre les cadires. L'únic emmurriat era Berenjenita Pelá, que per tal de fer-se sentir es plantejava la possibilitat de canviar la guitarra per un corn. Va rematar l'artista:

Saben en España entera
que no tengo competencia
y en mi fama no hay frontera
me nombró la providencia
el rey de la carretera.

Va fer una capada, Jaume Matas. Xim-pum! I a continuació una altra, perquè sabia que no pararien d'aplaudir fins que n'hagués fet cent. D'ençà que en Titoi va tirar a terra de la primera mandarina a Es Coreano, no s'havia sentit a Palma una ovació tan atronadora. «'El rey de la carretera!», cridava Joan Bauçà. I afegia: «'Sí señor. Y de los caminos rurales como la Guardia Sivil!». Enmig de l'eufòria general, va ésser quan Rajoy va dir allò que reproduïren tots els diaris: «Jaime siempre tiene un sitio en Madrid, pero si le necesito ya le llamaré».

Llorenç Capellà, escriptor

NOTA: A la versió d'«El rey de la carretera» de Jaume Matas, s'han canviat les paraules mínimes respecte a l'original, encara que el corrector és conscient que corazón faria millor rima amb melón que amb señor, o que el tercer vers de la quarta estrofa no rima amb cap altre. Tanmateix ha respectat aquestes incidències, perquè ha volgut que la tonada no se'n ressentís gens ni mica amb els canvis. Els lectors que vulguin escoltar la versió original -obra dels mestres Valderrama, Serrapí i Escolíes- i que va ésser un dels grans èxits dels anys quaranta en la veu de Juanito Valderrama, la trobaran editada per BMG Ariola España.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris