nubes dispersas
  • Màx: 21°
  • Mín: 15°
20°

La mala Mallorca

Sols amb sol es comptava el temps i la terra es canava a passes i no en doblers. Les vides, més pobres, potser fins i tot més tristes, no eren tan miserables. Més d'un cop et fan dubtar que la Mallorca que no era una festa cada dia i un negoci cada setmana hagi existit mai. Et fan pensar que és una llegenda. O el mite de l'arcàdia, al dir dels que van damunt fulla, perquè tota fulla -fins i tot les dels llibres d'història i les del llibre de cada dia que no s'escriu a cap dietari- té endret i revés. Resten, però, les imatges fixades als negatius de Climent Picornel com a testimoniatge, com una fita que marca la línia entre dos conrons, sense necessitat de parets ni bardisses. No li van ploure els euros com al bon Douglas, malgrat haver ensenyat amb tota la llum de les seves fotos la bellesa d'una figuera despullada a contrallum de l'horabaixa o el miserable abandonament d'arades a una tenassa, casetes de foravila fetes d'argila i calç que han aguantat l'embat de segles com mai l'aguantarà l'urbanisme de ciment i reixeta, monumentals garrovers, delicades flors, bells ocells de pas i altres animalons que completen la vasta riquesa de la mala Mallorca. Climent, que es passejava sempre amb una petita Leica a la mà per robar una fesomia particular o detenir un moviment i fixar un instant, era capaç de perdre un diumenge per camins de mala mort de la comuna de Petra a la recerca d'aquella bardissa feta de branques d'ullastre des dels temps immemorials que es feien netes les garrigues i s'aprofitava tot, per poder gaudir de la imatge d'un brancam mort en la tomba dels anys i la solitud de l'aire i dir, com si es tractàs del més monumental edifici o la mateixa mòmia de Tutankamon, «sobre aquest feix de llenya esdevingut caramutxa hi ha el pes d'un caramull de generacions». Amb aquesta mateixa mala idea Climent aguantava com un dragó l'emplomat sol d'un migdia d'estiu per fer una foto a un moscard, o es ficava amb l'aigua fins al coll per copsar l'aparellament de dos ocells entre el canyet de l'Albufera. Com a d'amagat, fotografiava la perxa de les sobrassades, el pa calent tret del forn, la suor de les mules damunt l'era... Mirava aquesta terra amb ulls emocionats i feia que la realitat visible fos més bella encara que la imaginada. I, potser, per això no el perdonaran mai els amos i senyors de la possessió, que l'envien, indiferents, camí de l'oblit com hi envien tota la mala Mallorca, com hi enviaven els bojos, els presos, els malalts... els «terroristes» d'ara mateix...

Però som molts més dels que ells volen i diuen. Les traces i els trets de la nissaga no es transmeten per la consciència i la divisió moral de bons i dolents, ni tan sols per la memòria atàvica, sinó directament per l'avior, amb les coses bones i les que no ho són tant. I ara la mala Mallorca es veu en la necessitat -tantes vegades ha hagut de treure imaginació de la necessitat!- de no deixar-se asfaltar, que una guarda de missers i aprofitats no la suquin com una llimona. I torna treure les xeremies -el sac de gemecs- als carrers de sa Pobla, les cartes i el joc de terceti als cafès de Maria, i el verí de les poques paraules i els actes ferms pel Pla i per Campanet i dir prou. Però els bons, el que gasten i que creuen que comprant ho tenen tot, volen seguir gastant-ho tot, inclús les traces i els trets de la nissaga, que és el que ells van perdent a força de besar el cul a l'ase.

I bé? Per on entren més immigrants, per Barajas o per les pasteres que ens mostren que naufraguen? On són els gallardons d'explicar-ho net i clar?

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris