algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 13°
13°

La fi d'una ignorància elegant mútua

Eivissa i Menorca han fet, aquesta darrera setmana, una cosa important; diria que inaudita: s'han relacionat vivament i específicament entre si. La meva memòria és magra, i la meva erudició sobre afers balears presents i passats, més aviat enterca i d'una manca de fiabilitat astoradora. Ara bé: em fa l'efecte que mai, abans, pitiüsos i menorquins no havien establert vincles de relació directa de poble a poble, és a dir, de cara a cara, llevat que volguéssim remuntar-nos a certes etapes històriques marcades pels moviments migratoris de subsistència, com ara l'allau eivissenca que, durant la segona meitat del segle XIX, vingué a topar sobre Menorca buscant, delerosa, un misèrrim salari obrer a canvi d'aixecar la fortalesa faraònica -potser convindria titllar-la d'èbria- de La Mola de Maó. Però desem la memòria trista dels pobles, i conservem només les lliçons que se'n desprenen.

El que, ara, vull referir-vos és el fet plausible que ha protagonitzat l'Institut d'Estudis Eivissencs, amb motiu d'haver dedicat el seu vint-i-novè curs eivissenc de cultura a l'illa balear petita, sota el títol «Menorca, una visió actual». Crides d'aquesta mena, com deia al principi, no crec que tenguin precedents que hagin deixat rastre positiu. A l'inrevés, tampoc.

De dilluns a dissabte, amb un règim de sessions diàries, cinc intel·lectuals menorquins han descrit el perfil polièdric de la Menorca d'ara mateix, la que fa el trànsit vers el tombant del nou mil·lenni. No puc deixar d'esmentar les fites d'aquest programa. El primer dia obrí el cicle el doctor en Història Miquel Àngel Casasnovas, que féu la descripció de la «Història de Menorca: un assaig d'interpretació». Fou la ponència marc per delimitar les coordenades en què rau el fluir de l'illa com a poble. L'endemà, dimarts, s'escoltà la dissertació del professor Joan Rita, per tal de traçar l'itinerari de «Menorca, reserva de la biosfera: actuacions fetes als darrers anys». El seguí després, dimecres, la presidenta del Consell Científic de l'IME, Josefina Salord, que tingué la missió de reconstruir el retrat d'«Els espais menorquins de la literatura catalana moderna i contemporània». La intenció va ser oferir a l'auditori els paràmetres més reeixits de la cultura, en especial l'engendrada a Menorca a partir de la Il·lustració i el racionalisme. Dijous li prengué el relleu el professor Joan F. López Casasnovas per fer-ne la dissecció de l'existència més peremptòria, diríem, dels menorquins contemplats des de l'estructural poblacional. Estic al·ludint, en efecte, a la bipolaritat menorquina -la dualitat Maó-Ciutadella-, un fenomen a vegades preocupant, però sempre apassionant des del prisma històric, per com descriu les dues concepcions, a vegades contraposades, però alhora complementàries, d'un Maó de substrat liberal, burgès, comerciant i expansiu, sovint iconoclasta de la identitat pròpia, i una Ciutadella levítica, atansada a les tradicions prístines, una mica closa i reclosa, amant dels estaments per damunt de les classes i la lluita dialèctica d'aquestes entre si. En una paraula: la confrontació entre la Menorca laica i la Menorca catòlica, en el sentit més clàssic i tòpic dels dos termes.

Com a cloenda lúdica, dissabte es féu una excursió literària, convocada sota un lema que, a mi, em fan venir ressons magnètics de l'«Odissea». Els andarecs hi van gaudir d'«Un passeig per cala d'Hort amb ressons de Menorca». Encomiàstic tot plegat!

En justa correspondència, vindrà ben aviat una setmana cultural eivissenca a Menorca. La coneixença, aleshores, esdevindrà completa, de banda a banda. A la fi, els dos verals extrems de l'arxipèlag, que durant anys i panys s'han ignorat, perquè som fatalment un país trencat geogràficament i humanament, hauran acabat el procés de reconèixer-se i de posar al dia la informació mútua. Cada dia que passa, amb més i més contundència, em convenç que sols la cultura -dit en sentit no pas elitista sinó, més tost, antropològic, açò és humà-, pot relligar l'escudella trencada que, com a restes arqueològiques, floten en mar, fent-nos un país de països marítims a la deriva, allunyats entre si, i que tan endèmicament s'ignoren amb reprocitat recalcitrant, vella, elegant i buida. Vull dir sense raons reals per a tanta desconeixença entrecreuada. Salut, idò, la fi d'una ignorància -elegant- mútua.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris