algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 16°
18°

Dualitats enfrontades

Na Fiona Campbel avui s'ha aixecat amb el peu esquerre, diu que per causa de les sabates, que necessiten talons nous. I segurament ha estat per això que ha llançat damunt la taula de la tertúlia la poma de la discòrdia. Quasi res, va dir aquell, treure a rotlo una qüestió tan enverinada com és la felicitat o la desgràcia, el ressentiment o el perdó, l'actitud heroica o agònica, dionisíaca o apol·línia, dins la creació literària. Quan ja l'ha armada, parteix corrensos a veure el sabateret de devora Santa Eulari, un home d'elegància innata que segons sembla va néixer en una important fortificació emmurallada de per devers Lleó o Castella. Ara «El Xoco» i n'Aquil·les se les tenen. Ni m'escolten quan, volent posar pau, els dic que no és aquest, tal dia com avui, el tema de moda, sinó que l'opinió pública està pendent dels plumífers locals, i algun forà, sobre si participen o no en els històrics, per més d'un concepte, Premis Ciutat de Palma. En Macari em llança una mirada de commiseració, de les que et perdonen la vida, i s'embranca apassionat a polemitzar amb el jove Aquil·les.

-Només un al·lot de casa bona com tu, i malcriat, pot donar per bona l'actitud vital de Charles Baudelaire. Els que ens hem hagut d'escarrassar en el combat per l'existència, sempre mirarem amb moltes prevencions un subjecte que, no tenint-ne prou havent dilapidat l'heretatge familiar, que era considerable, la va emprendre amb la vida, i de quina manera...

-No t'esforcis, Macari, que tots l'hem llegit, l'acurat estudi psiquiàtric que volgué fer Jean Paul Sartre sobre aquest tema. Més aviat pensa que no us dóna cap avantatge crític, als de passat marginal, el fet de no haver menjat calent quan éreu nins. I clar, com no vols que t'entengui? Ara vas enlluernat pels autors de vida exitosa i feliç. Hala, ja ho tens, els teus ídols: Goethe, Thomas Mann i fins i tot, que ja és dir molt, Llorenç Villalonga.

«El Xoco» es gira cap a mi amb aquell foc als ulls de quan s'irrita i pronuncia lentament:

-Jo al brutet aquest, qualsevol dia li hauré de tocar la cara.

Mir enlaire, com qui vol donar l'aigua per escampada. Però l'altre no es vol quedar enrere. Ja m'ho esperava.

-I clar, em véns també amb tota la parafernàlia dels agònics. Da-li cebes, de Franz Kafka i més gent rara. Amb lo guapo que és entrar com en Hemingway dins París unes hores abans que els aliats, i rebre les forces alliberadores ja gat com una sopa i envoltat de femelles. O com n'André Malraux, gosar poder, que com saps és un verb modal, comandar un estolet d'avions mentre aprenia a volar, a tranques i a barranques...

-Molta llengua, tens tu, i tot se te'n va en dos gests d'arrogància. O no ho saps, desgraciat, que si vols fer una obra durable has d'interioritzar els processos culturals i de vida? No veus com n'Harold Bloom al velErnest només li dóna per bons els relats curts...

-I tu què saps?

-Ho sé perquè m'ho contava l'altre dia en Baltasar Porce, que en Bloom ho va dir ben clar a Palma, durant un soparillo...

-Ja ho tens: Roma locuta, causa finita.

-I tant que sí. L'escriptura també pot esser un esport, i fins i tot una manifestació de cinisme. Però no serveix tothom, no t'ho pensis. N'han de sebre.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris