cielo claro
  • Màx: 24°
  • Mín: 16°
24°

Conte políticament (in)correcte

Hi havia un temps, encara els bancs de l'església no ballaven ni les maresdedéu havien nom Joana, que en un país molt remot i llunyà hi havia una gran penya closa, semblant a una altra que, a través de la mitologia popular, s'ha transmès en una universal història coneguda amb el nom d'Alí Babà. Aquesta penya, en un racó tan ubèrrim com frondós, per una diminuta retxillera, degotava, amb una certa generositat, una substància meravellosa que recollida amb la lluna bona podia ser bescanviada per dobles de vint que servien per omplir el gavatx d'aquells habitants, però també per satisfer-ne les vanitats mundanes. (Segurament el lector, atesa la seva particular experiència de la vida, podrà copsar que les vanitats mundanes arribaren a ser tantes que aquella terra tocada de la mà de Déu es convertí en un petit infern i la calma beatífica que antany va atreure escriptors i artistes va tornar més que niala). Noti el lector d'aquesta faula o contarella que el narrador ha dit unes retxes més amunt «amb una certa generositat». I heu de pensar i creure, creure i pensar, que ni els prestidigitadors insignes, ni les persones de suposada vasta ciència, ni els argonautes de l'estultícia es posaven d'acord a dictaminar el perquè d'aquelles intermitències en el flux de la substància meravellosa. Uns deien que, si en degotava més o menys, depenia en bona part de conjuntures ignotes davant les quals els habitants d'aquella terra poc hi podien fer. Vaja, uns deien que si plovia molt a unes terres llunyanes o si en aquests països remots hi havia tristor econòmica o si els vents dels desitjos (i la cervesa) bufaven vers altres horitzons, la substància màgica era més aviat escassa; d'altres, en canvi, deien que sempre en rajava la mateixa i eren la mundanes vanitats dels habitants d'aquella terra les que confirmaven l'adagi que mai no els bastava ni pa ni pasta i any rera any deien que la collita havia estat més que magra.

Havia estat tanta l'obsessió que les ments que uns les deien emprenedores havien encimentat tots els albellons, els petits rierols i els saragalls per on transcorria l'elixir sagrat. I davant cada una d'aquelles encimentades, els sumsacerdots i els corifeus acòlits feien crides a tots els vilatans i vilatanes i els deien «mirau-ho bé, això és el progrés, hem aconseguit doblegar els designis de la roca sagrada. No us canseu de mirar i aplaudir el prodigi, en surt més, molta més...» I davant el miratge les vanitats mundanes, com la remor de mosques verdes davant una fresca defecació, omplien els ullons i les neurones dels pobres infeliços que, emmirallats en el fals fluir de la substància, es pensaven de tocar amb un dit en el cel. I potser només era que en aquells països llunyans i secrets d'on emanava la maina havien bufat vents favorables o les collites havien estat bones i els habitants anaven alegres... (aquestes ments dites emprenedores per uns, espoliadores pels altres, havien situat sempre una colla d'homes, qui sap si eren quaranta -com els lladres del conte d'Alí Babà- molt a prop, com si la tenguessin assetjada, de la retxillera per on emanava el líquid miraculós. Es pensaven ser-ne els amos, els regidors de tots els designis...).

I heu de tornar a pensar i creure i pensar que hi va haver un temps que aquests cancerbers, involuntàriament, feren una becaina i altra gent, que segons ells no hi tenien empriu, es varen acostar a la gruta. I en despertar-se els guardians de sempre va ser gairebé el caos. Fitaren la mirada a l'ull de la font i amb la ràbia encesa començaren a cridar: «ens han embruixat la maina, aquests ingrats envejosos ens han dit el malefici i ara ja no raja». I tornaven a cridar «mirau-ho bé, pels albellons i saragalls que nosaltres amb tant d'esforç us vàrem encimentar, no en corr tanta i si la cosa segueix així aviat no en rajarà ni una gota...» I la gent quedà com a regirada, sense pensar que potser les causes eren unes altres i que provenien dels orígens llunyans de la font... i miraren aquells que, considerats intrusos, havien gosat ocupar el lloc que no els pertocava vora la font. I els foragitaren mentre sentien els quaranta de sempre que deien «haurem de cercar un antídot que trenqui el malefici, un encanteri molt més potent perquè ragi amb més abundància. I ben aposentats al lloc que sempre havien ocupat anaren a cercar un escolanet rosset que era molt llépol de bacines i altres oneroses donacions i, a canvi de substancioses fragàncies crematístiques, li oferiren ser el mascaró de proa d'aquell conjur, assistir-hi en primera línia... I tots plegats, arribat el gran dia es posaren a cridar el nou encanteri que creien infal·lible. Havien llogat bandes de música i hi havien transportat el Tàmesi -fins i tot pagant els rius són subornables- perquè la festa fos més colenda. I quan eren a punt de l'èxtasi cridaren les paraules màgiques que havien d'obrir de bat en bat el misteri de les penyes: «Ecotaxa, no!» I es féu el silenci. Un silenci espès i feixuc i miraren el roi, uns començaren a dir que ja en sortia més, els altres que era molt més brillant, d'altres no hi veren millora. I les penyes, inesperadament, feren com un gran tro, com un pet escandalós que els torsimanys varen traduir sense solemnitats «si abaixau els preus» i procuraren no dir-ho molt fort, no fos cosa...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris