nubes dispersas
  • Màx: 22°
  • Mín: 15°
22°

Un any sense veure les seves cares

Hi ha de tot, en la celebració del primer aniversari del naufragi del Prestige. No han faltat ni els desbarats triomfalistes -per part d'un conseller gallec- ni alguna barrabassada alarmista. Però, en fi, allò que s'ha posat de manifest és, sobretot, la infinita capacitat de resignació de la gent, el seu cabdal inexhaurible de passivitat. Sembla com si aquest món nostre hagués entrat en una edat en què som capaços de mobilitzar-nos... un dia, una setmana com a molt. Després, cadascú a ca seva, i a votar aquells contra els quals ens hem manifestat. Això deu ser allò que volem dir quan deim «això és sa vida». Borja de Riquer deia que el seu amic Vázquez Montalbán, en els darrers temps de vida, estava decebut per l'escassa implicació, no ja de la societat, sinó dels intel·lectuals en els afers que emmetzinen el món. Cada dos per tres, podem llegir les indignades lamentacions d'articulistes preguntant-se per què no hi ha reaccions massives o gremials davant situacions de degradació de la vida ciutadana, social, cultural, política o el que sigui. Fins i tot en el futbol: fa pocs dies, servidor vaig veure una mena d'enquesta entre aficionats, als quals es preguntava no sé què, i tots responien que s'havia de fer allò que l'entrenador consideràs oportú: tot plegat, d'una submissió que ja comença a ser alarmant, perquè, si es dóna en el futbol, matèria en la qual tothom es considera un expert, ja m'explicaràs... L'aniversari del Prestige ens dóna la mesura de la capacitat social de reacció: arrancada de cavall i arribada d'ase. Si fóssim capaços de d'administrar eficaçment les nostres energies, és ben segur que ja hauríem vist la cara dels primers responsables de tota la catàstrofe, en sabríem noms i llinatges, identitats, llocs de residència i fortuna personal. No és explicable que, un any després, ignorem les identitats dels qui s'enriqueixen fent navegar petroliers en mal estat, per molt que aquest negoci estigui organitzat sobre la base d'una legislació dissenyada per gurús de les ciències ocultes i la rapinya. Està bé que sapiguem qui és Cascos, què fa ver i què no fa ver el govern espanyol, però darrere tot això hi ha uns despatxos i uns ciutadans que encara no hem localitzat. I, no és per res, però en aquestes situacions convé, almenys, veure les cares dels més infames, encara que s'assemblin tant i tant a les nostres.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris