muy nuboso
  • Màx: 21°
  • Mín: 14°
14°

...i no en conec cap, jo, de Mariví

He passat un mes preocupadíssim per una tal Mariví. Fa set anys que tenc el mateix número de telèfon, i en fa aproximadament cinc que reb telefonades de gent que me'n parla, d'ella. Tangencialment. Deu tenir un codi semblant al meu. Potser en lloc de en 17 el seu telèfon acaba en 71; un dia que no em trobin al lavabo o conduint o cercant les claus o la cartera els ho demanaré. «¿A qué número llaman?» -telefonen des de mòbils, amb accent gallec i sempre com a molt preocupats: «Mariví!», amb una «i» final que delata inquietud, de vegades fins i tot angoixa. La primera vegada devia ser el mes de febrer del 98 i na Mariví l'esperaven fora del Corte Inglés des de feia tres quarts d'hora. «Hace más de media hora que te espero dando vueltas, con esta lluvia es imposible aparcar!», la veu d'un home sulfurat, emprenyat amb aquella dona que devia tenir una bona raó per arribar tard a la cita. Jo era precisament en uns emprovadors del Corte Inglés. Vaig dir-li a aquell energumen que no sabia de què em parlava i vaig penjar, preocupat per ella i encuriosit. Vaig sortir dels magatzems cercant aquell annerot, però no hi era, perquè no plovia. Ai, la globalització... Na Mariví té dos infants que els cuida sovint una dona -la que sembla sempre més preocupada, sobretot quan telefona a les deu del vespre- que deu ser sa mare. Mai no et deixen contestar: quan despenges t'avassallen amb una torrentada salvatge de paraules pronunciades de manera atropellada, com aquella vegada: «Mariví, me olvidé de decirte que pasó el revisor del gas y me llevé la factura sin quererlo a casa». Sense pauses. No sé si les set o vuit vegades que jo li he agafat el telèfon a la mare de na Mariví m'ha identificat, ella. Perquè així com jo sé que hi ha un personatge que amb certa freqüència marca el meu número en lloc del de la seva filla, aquesta mare pot saber que de tant en tant s'equivoca sempre amb la mateixa persona: «Mariví, lo he pensado mejor, y creo que no deberías hacerlo. Te puede hacer daño». Quin calfred, fa un mes. «Te puede hacer daño». «Lo he pensado mejor». Inquietant. No sé quina veu té, ella. Potser no ostenta tant d'accent com sa mare i sa germana. Perquè sa germana, quin personatge, també. És jove i no sap idiomes. Fa dos dies va deixar un missatge quilomètric en la bústia de veu del meu telèfon, on s'exclamava i repetia algunes de les paraules que diu la meva invitació a què parlin després del senyal. «Qué diiice?», reia. «Éste no es Mariví... Un missatge?», repetia misteriosa. «Hay un chico que no sé qué habla». Al darrere, una veu familiar li deia que tornàs a marcar: «tu hermana dijo que salía de clase a esta hora». Almanco si es va fer mal, ja està curada. Quin consol. Si això fos un conte previsible en lloc d'un article seriós, potser acabaria fent una telefonada al darrer número des del qual s'equivoquin i demanant per ella. Potser qualque dia...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris