cielo claro
  • Màx: 23°
  • Mín: 16°
23°

Cal tenir memòria

S'ho paga identificar a cada personatge dels que omplen les cròniques de la World Travel Market amb el que deia fa just un any. Sense rancúnies, però sense pors a l'atac de vergonya aliena o d'autoodi per tenir els dirigents polítics i empresarials que tenim. Quan ara fa just un any els periodistes britànics especialitzats en turisme atorgaven un premi al govern per la iniciativa de l'ecotaxa, aquests sinistres personatges el menysprearen i seguiren amb la seva estratègia política d'acabar amb l'embrió de l'únic canvi possible: el que beneficiàs a tots, treballadors, empresaris, habitants i turistes, els d'ara i els del futur. Ara reclamen més publicitat i han de consentir que se'ns amenaci de desviar clients a altres destins si no abaixam els preus i els calçons. Resistir és l'única consigna que se'ls ocorr, tot i saber que, quan no hi ha idees, la resistència és la més estúpida de les immolacions. Poca fusta de màrtir es veu pels voltants. Així que haurem de cercar mercats alternatius (gent que desconegui la saturació i la brutor de les platges, el renou i la inseguretat ciutadana, la manca de transport públic i de professionalitat...), mentre el campi qui pugui omplirà el panorama d'ofertes a la baixa, «tot inclòs» i altres manifestacions desesperades. Què en diran de tot això els que creen opinió i opinaven positivament de l'ecotaxa? Com interpretaran noves urbanitzacions, més carreteres i destrucció del paisatge, més turistes i més habitants per servir-los?

He anat, sense saber massa bé per a què, a recercar la lletra trèmula de la seva dedicatòria a Primer llibre de Boomsbury: mai he estat fetitxista ni acaramullador de fites pròpies o testimonis aliens. Tampoc sé per què em signà aquest i no qualsevol altre dels seus meus llibres, però ja m'està bé així, perquè per mi, des d'aquell novembre de 1987, Miquel Martí i Poha estat qualque cosa més que els llibres. Per aquells dies, en la Setmana del Llibre en Català, s'organitzà a la Llonja un recital homenatge al poeta i era jo, i ara sí que no em demaneu per què, qui l'hi vaig oferir. Entre el seu editor, Ramon Pinyo-aquell que feia les joies deLlibres del Mal, impresos sobre exquisits papers sense guillotinar, amb portades de Tàpies, Viladecans, Ràfols Casamada...- i els que acostaven el poeta a les escoles, Ramon Basora, a Esparreguera, i Ramon Díaz i Villalonga, a Palma, compartírem el passeig per l'illa, junt a la seva companya, Montserrat Sans. Aquella va ser la primera vegada que visitava Mallorca. Eren altres temps, i als grans homes de la cultura no els aclaparaven amb teringues d'aduladors immisericordes o alts càrrecs pendents del que sobre el personatge els acaben de dir: podia passejar de mans dels seus amics i dels, com jo, embadalits amics dels seus amics. Vaig tenir aquest privilegi, perquè conèixer Miquel Martí i Pol va significar molt més que conèixer el poeta viu més important de les lletres catalanes o el més conegut -com volgueu prendre la perspectiva-. La vivor de la seva mirada ho fitorava tot des de l'alegria i participava d'una curiositat quasi tan gran com el seu compromís. Jo, des d'aquest racó d'immodèstia, volia compartir-ho amb voltros, per si servia d'agraïment...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris