algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
19°

Ens demanarem per què

Ara que Eivissa torna a ser la Ibiza coneguda i reconeguda per un passat que es lloga en usdefruit a preu de patató, que s'hagin remasteritzat els dos discs més coneguts d'UC és una bona notícia. Existia un compact que incloïa els dos plàstics, però estava fet de qualsevol manera, suportava uns renous inacceptables per a una oïda del segle XXI i, a més i encara que sembli impossible, els autors ni n'atorgaren permís ni reberen mai una pesseta (nota: la moneda és la de l'època de l'aparició d'aquest semipirata; a més, els drets del que «només és cultura» i no màrqueting gairebé no arriben mai a un euro). Almanco per als qui escoltin aquestes joies -Cançons d'Eivissa i En aquesta illa tan pobra- la pitiüsa major no serà només el sexe, droga i disco que venen els nostres governants de tot a cent. «No s'ha de perdre ni un client», que és l'única manera que se'ls ocorr de recuperar el lideratge en turisme. Però no un lideratge qualsevol, no: un lideratge quantitatiu, que el qualitatiu implicaria utilitzar part dels recursos que els hotelers destinen a les seves inversions en altres indrets. Per això, Eivissa torna a ser Ibiza, perquè no es perdi ni un sol hooligan disposat a fer tot el que a ca seva no li deixen fer. (El senyor Douglas, generosament pagat amb els doblers de tots els balears, també promocionarà les Pitiüses o només Bermudes i Mallorca?).

l l l
Ens capficam en les formes i establim comparances només per la simplicitat de la similitud. Jo també he pensat en emur de Berlín mentre veia aixecar emur de Palestina, però la comparança no em sembla adient. Com que d'ignomínies la història n'és plena, sempre hi ha antecedents per a explicar que els humans tenim la memòria prima i els repetim, tot negant les similituds. Per a mi, la vergonya de ciment i filferro que aixequen els homes de Sharon troba semblances en egueto de Varsòvia, molt més útil als que n'eren fora que el mur berlinés. Del gueto se'n sortia per a fer feines rendibles als qui el guardaven, no era un estat independent, les forces armades de l'enemic entraven quan i com volien... i la resistència que hi hagué a dins no destinava els seus esforços a fugir sinó a combatre els qui els retenien. El darrer supervivent d'aquella resistència, Marck Edelman, declarava «Noltros ni pensàvem ni volíem guanyar, només volíem demostrar que no érem éssers inferiors». «Ara mateix, en l'exèrcit israelià, hi ha oficials com Wilm Hosenfeld, el qui salvà el pianista Szpilman, que no entenen la carnisseria que provoquen. Potser un dia, qualque palestí, com va fer el jueu Szpilman, escriurà la història d'oficials amb l'estrella de David fent els ulls grossos i ajudant una persona catalogada d'enemic. Un director famós en farà, molts d'anys després quan no faci mal la ferida, una pel·lícula com Polanski va fer amb El Pianista. I tots ens demanarem el perquè del mur, de la por, de la destrucció...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris