algo de nubes
  • Màx: 20°
  • Mín: 14°
18°

La boira dels anys quaranta

La publicació de la primera edició completa de Plaça de la Boira de Rafel Jaume pel Departament de Cultura del Consell de Mallorca, com a quart volum de la seva col·lecció Mixtalia, és del tot encertada per la contribució que suposa de cara a la recepció -o a la difusió i lectura- de l'obra del poeta creador, en els seus anys inicials, de la revista DABO, amb Pere Quetgles, Xam -sembla que fent fructificar una idea de Cèlia Viñas-, i de la llibreria Cavall Verd, en els anys finals. Perquè la seva poesia, malgrat la seva extensió, es va mantenir pràcticament inèdita -sobretot la catalana que, naturalment, és la que més ens interessa- en vida de l'autor. De fet, d'aquesta darrera, a la qual es va dedicar plenament a partir de 1971, i en forma de llibre, l'únic que va veure publicat va ser Molt més que les paraules -justament una selecció de dotze poemes del conjunt dels seixanta que ara podem llegir en la seva integritat en Plaça de la Boira-, en la col·lecció «quaderns campaners» de l'editorial Guaret de Damià Huguet (quadern que anava encapçalat amb uns versos molt de Josep Maria Llompart i que Rafel Jaume es va fer seu com a lema o divisa: «Escolta el plant dels teus lleials, / els teus herois d'anar per casa»).

A aquesta manca de difusió de la seva escriptura va contribuir decisivament, sens dubte, el caràcter retret del poeta -va donar classes als pàrvuls dels Teatins durant vint-i-quatre anys però no va fer mai magisteri, perquè el van suspendre en l'examen d'ingrés que va anar a fer a València per raons que no es coneixen-; això com també el fet d'haver escrit en castellà tota la seva època inicial, durant els cinquanta i seixanta. I també el fet de no haver arribat a la metròpoli barcelonina, per descomptat. És cert que, després de la seva mort, s'han publicat Poemes, 1982-83 (1984), amb un pròleg de Josep M. Llompart, a la Balanguera de l'editorial Moll i Escrit a Bunyola (1991), a una editorial ja desapareguda. També, sobretot, la síntesi de la tesi doctoral de Bartomeu Bauçà, sota el títol de Plaça de la Boira. Vida i obra de Rafel Jaume (1993), per l'Institut d'Estudis Baleàrics, que recull una recopilació prou extensa -però no completa- dels textos que ens va deixar el poeta i crític d'art. Però, així i tot, cal reconèixer que la difusió de la seva poesia -i no hauríem d'oblidar tampoc la que deixà escrita en castellà-, tant per raons subjectives i del tot personals com per altres de ben objectives, no ha tingut fins ara una difusió gaire normal, si és que tenim dret a parlar de normalitat en aquest terreny. Així, totes aquestes circumstàncies fan que sigui prou d'agrair la publicació de Plaça de la Boira a Mixtalia.

Es tracta d'un llibre unitari de seixanta sonets «visuals» -com m'ha comentat Rafel Bordoy, el director de la col·lecció-, de catorze versos decasíl·labs, els quals, malgrat que no siguin rimats (llevat d'un de dedicat a mossèn Andreu Roig, el que comença «Un núvol blanc damunt una sotana»), tampoc no es pot dir que siguin gens descurats quant al seu ritme oral, de paraula viva, que és el que al capdavall compta. La seva temàtica són els seus records personals del barri de la Soledat, durant els difícils i tèrbols anys quaranta, recent acabat el daltabaix de la guerra incivil. El lector hi troba un cert to elegíac i, en qualsevol cas, trist, més aviat d'una tristor apagada, malgrat certs llampecs d'ironia. Però també és un llibre que, perfectament, pot encabir-se o situar-se dins la poesia social d'aquells anys. En aquest aspecte, hi ha una clara concomitància amb l'escriptura de Vicent Andrés Estellés, sobretot, i també amb la de Gabriel Ferrater. Basta recordar el poema que comença «No sé per què record els anys quaranta» i acaba «I veig paper de filtre dins les cuines / per tornar a l'oli el seu color d'oliva, / car l'oli, com el temps, es va enfosquir». Els topònims, també, hi tenen una especial importància, com en l'obra de Llompart d'aquells anys, sense anar més enfora. Aquest és el cas del sonet que comença «Uns noms humils per als carrers humils» i, sobretot, el ja famós que és un enfilall de malnoms d'habitants del barri i comença. «Na Caparrí, En Barbut, Sa Safranera». Segurament s'ha insistit prou en la quotidianitat dels fets o de les realitats reflectides, així com també en el caràcter mallorquiníssim del vocabulari i dels girs emprats: el sendemà, de pa amb fonteta, per paga, foc dins les sabates, morques, endormissats, empastanegats, ajupida, xapeta, escagassar, fer deu cèntims de..., a premudes, ni prop fer-s'hi, festa grossa, guarda de cabres, per pa i per sal, en teringa, etc. Però tal vegada no s'ha subratllat suficientment la càrrega d'ironia i d'un peculiar humor negre que amara aquests versos, sobretot de molts dels finals dels sonets. Tot recordat des de l'any 1973, el que -juntament amb la terrible grisor i la terbolesa pròpies de l'època- justifica el títol de Plaça de la Boira. Des de la distància, les coses sempre es veuen una mica emboirades. I els anys quaranta no varen tenir res de llampants.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris