algo de nubes
  • Màx: 19°
  • Mín: 14°
19°

Veure-hi

L'altre dia se'm va afluixar un pern. De les ulleres, mal pensats, de les ulleres. Com que som una dona previsora, que tenc per lema, entre d'altres, que més val tenir una cosa i no necessitar-la que necessitar una cosa i no tenir-la, tenc guardat a un calaix de la taula del meu despatx un petit tornavís. Tan petit és que just serveix per estrènyer un pern de la mida dels que aguanten la muntura de les ulleres de llegir per impedir que en surtin els vidres. No tenc record de quan ni com va comparèixer al calaix el dit tornavís, ni sé quina altra utilitat pot tenir però, quan vaig tenir l'ensurt de l'altre dia, tot d'una hi vaig pensar. Feliç amb la troballa, tornavís en una mà i ulleres en l'altra, disposada a salvar el vidre, anticipatòriament, d'un trencament segur, de sobte me n'adon que la que tenc al davant és una missió impossible atès que, sense dur les ulleres posades, em resulta impossible de veure el pern tan petit que cal estrènyer.

No és la primera vegada que em trob en una situació de no veure-hi, amb l'edat que tenc... El meu oculista assegura que a partir dels quaranta no se'n salva ningú, de la presbícia, i que ja en poden dir, de mentides, les dones (aquí és quan jo li dic que és una mica misogin), que ell detecta l'edat dels pacients tot d'una en examinar-los el cristal·lí. Així que ja m'he fet a la idea de fa temps que, per llegir un llibre, una revista, un diccionari, o qualque cosa més que els titulars d'un diari, he de tenir a mà les ulleres. Tant és així que en tenc de repartides per tota la casa, fins i tot a la cuina. Perquè, si ara ja he arribat a la fase d'haver-me-les de posar a l'hora de comprar una llauna, un paquet, una capsa, una ampolla, un pot, o qualssevol queviures en qualsevol tipus d'envàs distint dels acostumats, no cal dir que, a l'hora de cuinar-ne el contingut, em trob en la mateixa tessitura. I no me'n queix, no, perquè és evident que els fabricants de menjars envasats, o de les etiquetes que hi posen, han de pensar en el gran públic consumidor i no poden fer parts i quarts amb la minoria de prèsbites.

Ara bé, el que no puc admetre és el que fan els fabricants de productes cosmètics, cremes, locions, pomades, sèrums i potingues mil, hidratants, correctors d'arrugues, antiedat, miraculosos, revolucionaris, alliberadors, instantanis, regeneradors, exclusius, antioxidants, i caríssims, dirigits específicament a dones d'un certain âge. Us ben assegur que, a l'hora de fer servir alguna de les mostres gratuïtes amb què m'obsequien quan compr els productes habituals, per saber si són de dia o de nit, per a la cara o el coll, la comissura dels ulls o dels llavis, si n'he de fer servir poc o molt, amb la pell eixuta o humida, no són ja ulleres que cal tenir a mà sinó una lupa, i de gran augment, millor un microscopi electrònic. Què es pensen, allà en els laboratoris? Que una dona d'una cinquantena d'anys, a la cambra de bany, en pilotes, recent sortida de la dutxa, pot llegir una lletreta de cos dos?

Per sort, el pern de les ulleres se'm va afluixar a la feina, vestida, i amb una amable companya menor de quaranta anys al despatx de devora. Que si no...

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris