muy nuboso
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
16°

La morbositat

L'anunci de les noces reials ha posat en òrbita personatges i institucions que necessitaven benzina. Jaime Peñafiel o Luis María Anson, per exemple. Ambdós encara enyoren els temps en què els senyors colcaven en landó. Han tret pit, per tant, i diuen coses tan absurdes, per a la gent d'avui, com és ara que el Príncep ha triat esposa correctament. Home, i tant! Des del moment que l'ha triada ell, i sempre que l'hagi triada sense pressions familiars ni protocol·làries. Altra cosa és que amb Letizia Ortiz a la Zarzuela, Espanya farà la primera passa per a esdevenir república. Si la futura reina no té sang reial i és una dona com tantes altres dones del país, qualsevol dona del país s'interrogarà sobre les seves possibilitats d'enfilar-se dalt de tot, i arribarà a la conclusió que el republicanisme es troba amb més possibilitats de satisfer les seves ambicions que la reialesa. Bé, tornem a agafar el fil de l'article. L'Església és una institució que d'aquí a la primavera enfortirà molt i molt el seu prestigi social. Hi ha clergues que no s'havien enllustrat les sabates des dels funerals de Franco. I ara no sols se les enllustren, sinó que han passat per la barberia perquè el barber els arrodoneixi la coroneta. Saben que l'església torna a ésser del tot necessària perquè la principal institució de l'Estat tengui futur, i això afalaga la seva vanitat. De la mateixa manera que, anys enrere, els rectors de poble es delien perquè el metge o el batle els convidàs a ca seva, encara que únicament fos per a berenar de cafè amb llet i galetes, Rouco i els que són com Rouco aspiren a fer planta per palaus i ministeris. Les noces els brinden l'oportunitat de fer-ne més que les hortènsies de Sant Marçal. De manera que la seva reacció primera, en saber la decisió del Príncep, va ésser la d'expressar la seva joia, que era la joia de tot el poble, etcètera, etcètera. En realitat, el poble no s'ha pronunciat. Si de cas sabem que l'ha rebuda amb satisfacció, la decisió, és perquè sempre hi ha agosarats que parlen en nom seu. Tampoc no vull deixar entreveure que la notícia li ha provocat picor. No, ni prop fer-s'hi. La picor la tendrà devers el mes de juny, quan ja dugui vuit mesos de pastís rosa i contempli el futur amb el pessimisme irremeiable de qui sap que li'n queden altres nou de mel i confitura: els de l'embaràs. De tota manera, allò mateix que hem dit que ens farà a tots republicans -l'evidència que qualsevol de les nostres dones pot ésser reina si en baixar de l'autobús un príncep la distingeix amb una casta besada d'enamorat-, va provocar una certa delectació, no exempta de simpatia. Letizia Ortiz és periodista i ha estat, pel que sembla, una dona que ha fet ús sense complexos de la seva llibertat. Això fa que la seva vida privada sigui un llibre obert, cosa que no passa amb la dels altres membres de la família reial. La gent ha parlat amb una certa malícia, tintada d'un masclisme atàvic, dels homes que han deixat petjada en la seva vida, però ho ha comentat sense fer-li sang, potser perquè els infants d'uè ja estan curats de segons quina mena d'espants. En canvi, l'entorn de la Corona i l'Església s'entesten a provocar una morbositat malsana. Aquests dies hem pogut llegir que els seus amics, els de Letizia, han amagat les fotografies que tenen d'ella, de quan era una ciutadana corrent. I ni pagant doble per senar, tampoc no es troba a cap llibreria la novel·la del seu primer marit. De moment, ja tenim biografia oficial. Dona Letizia és amant de la lectura, de la música clàssica i dels viatges, i ha congeniat d'allò més amb la seva sogra perquè ja sabem que les passions de dona Sofia són precisament la lectura, la música clàssica i els viatges. En realitat, en seixanta anys que ja ha complit, no sabem gaire més de les seves dèries, vicis i preocupacions. I em fa l'efecte que, de Letizia Ortiz, quan sigui dona Letizia i vetli per tots nosaltres, ens haurem de quedar amb aquest mateix clixé. Per si en teníem dubtes, Rouco ja hi ha dit la seva. La futura princesa ha d'ésser sotmesa a un interrogatori per part d'ell o de capellans de la seva confiança, perquè l'Església tengui la seguretat més absoluta que es casa catòlica i enamorada. D'això en deim, a Mallorca, una xoquinada. Però Rouco, amb aquesta pantomima de confessionari, no es conforma amb el plaer que li pot reportar trobar-se al dia del tafaneig reial. Mira més enfora. En realitat, allò que pretén és perdonar-li els pecats (sense explicitar-ho). És a dir, esborrar-li el passat als ulls dels ciutadans. Tot plegat fa una pudor de tomba que mareja.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris