muy nuboso
  • Màx: 23°
  • Mín: 15°
18°

La espanyola cuando besa...

Ha estat una setmana diferent. Tot ha quedat eclipsat per l'anunciació feta, no per un àngel del cel, tot de blancors i potadetes trèmules, sinó via un fred i anònim comunicat de premsa. Fins i tot, les compreses i els tampax ensutjats de les seves folklòriques, sempre i a tothora exhibits pel que ells en diuen un «quítame esas pajas», que a vegades no són tan bucòliques i tardorals com els brins de fenàs sinó que són «cortijos» sencers, i que farceixen quotidianament la graella televisiva de tants i tants de milions d'espanyols als quals, n'Aznar, n'Esperanceta Aguirre i l'exbandera roja Pilar del Castillo, volen il·lustrar i ho fan amb aquesta mena de documentals reiteratius que els entretenen el remuc i esvorten qualsevol intent d'expansió o reproducció de la matèria gris que acumulam davall la closca i que pot servir, degudament estimulada, per pensar, creure o dubtar que la Mare de Déu no nom Joana, que els bancs de l'església no ballen o que els nacionalismes no són tan perniciosos i malignes com el del bigoti i els seus sequaços -que són molts els que fan d'escolanets sicaris- ens volen donar a entendre.

Potser qui també ha compartit protagonisme han estat els padrastres fiscals d'en Ruiz Gallardon, aquesta cara moderna del PP que ha gosat alçar la mà a l'amo i a tots els clònics de l'amo que estan situats un escaló més avall i ha contravengut el dogma del PP d'apujar els imposts. Perquè ells no apugen els imposts, en tot cas apugen les taxes, fins i tot les de morir-se, perquè de mort ens en toca una perhom, rics i pobres, i, en canvi, de béns urbans, i plusvàlues, i altres fideïcomissos només en tenen alguns, els que els ha tocat la feixuga càrrega d'administrar patrimoni sense que ells ho haguessin desitjat ni demanat, involuntàriament, com si tinguessin un cromosoma de més i a qui la gent anomena rics, potser amb un eufemisme, i no seria just que aquests pagassin imposts i en canvi els que n'anhelen tenir no en pagassin. La mort, l'eterna igualadora de les fortunes!

De totes maneres si n'Aznar ha mirat la televisió aquesta setmana ja tendrà a punt el flit amb què fumigar les perifèries que reclamen tenir cara i ulls, i de nit, potser perquè ningú no el reconeixi, començarà a fumigar Madrid de cap a peus, amb la Castellana i la Cibeles incloses i des d'allà que prengui el trot, o les vies de l'AVE, fins allà on mai no beuen d'aquest beuratge. Perquè aquesta setmana s'han esbravat de manifestacions nacionalistes. I ho han fet precisament ells, els que presumeixen de no ser-ho, els que presumeixen de ser oberts, plurals, internacionals, ells que no són «aldeanos ni pueblerinos». Perquè encara no eren eixutes les paraules que anunciaven que na Letícia Ortiz seria la futura reina d'Espanya com quan es posaren en marxa multituds de plebiscits populars per enaltir la figura -ignota però enaltible pel gest que havia propiciat- de la futura reina d'Espanya. I no varen faltar els comentaris que contraposaven a un plat de la balança n'Eva, la model nòrdica que compartí amb el poble que no arribaria a regnar les interioritats més pregones, i en l'altre la periodista ara ja intitulada, per haver trepitjat les estores de palau i altres menudències que no ens vénen al cas, senyora Letícia. I si a la darrera li podien passar per alt que fos divorciada, a l'altra li podien perdonar també que hagués tengut una vida lleugera, de roba i tot; si a una li podien perdonar que fos plebeia, a l'altra també la podien eximir de no ser de la reialesa europea, però allò on guanyava na Letícia, la darrera carta, la prova irrefutable -com fa Fra Anselm a la Disputa de l'Ase- era que na Letícia, perdó, la Senyora Letícia era espanyola i sabia -i el matís és important- parlar espanyol.

Ha estat una setmana diferent. Per una banda ens han volgut enlluernar amb aquest oripell d'estantisses fragàncies, d'estores emmidonades i acompanyat de corifeiques veus que deien la tautologia més grossa del segle, si és que les tautologies poden tenir talles, i que no era altra que es casarien molt enamorats -com si totes les parelles no s'hi casassin-. Per altra banda, a Euskadi, complint una estricta programació escrita no sé on, han fet unes maniobres militars dites rutinàries. La hiena ha mostrat els ullals a la gasela. Dues cares d'una mateixa moneda, l'oripell i les metralletes. Han coincidit en el temps amb voluntat de coincidir en l'espai, eternament. Fets un per l'altra. Però el príncep és feliç perquè es casarà enamorat i amb una espanyola, que ja ho diu la cançó que quan besa.... Ja deu ser trist esser príncep i viure eternament amb la besada amarga... Ara s'ha obrat el prodigi del conte de fades.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris